06/03/2024

La Galeria A/34 tanca les portes: una doble mort

2 min
Paco Rebés en una imatge a la galeria A34

BarcelonaD’aquí a no gaire tancarà les portes la Galeria A/34, cosa que serà una dissort per a Barcelona. En aquesta crisi cultural en què vivim, l’oasi que acollia l’art resplendent deixarà els afamats de llum sota una nit sense estels. Ara fa un any que es va morir un dels galeristes més fins i més ben dotats a l’hora de detectar meravelles i de no especular-hi: el senyor Paco Rebés. Es va morir en un any de grans commemoracions: el centenari de la mort de l’arquitecte Lluís Domènech i Muntaner i de la naixença de la soprano Victòria dels Àngels, de la pianista Alícia de Larrocha i encara dels pintors Antoni Tàpies, Albert Ràfols Casamada i Maria Girona. Però vull recordar que, quan aquestes destacades figures van partir d’aquest món o hi van arribar, en Paco Rebés ja feia un any que en respirava els aires.

L'entrada de la Galeria A34 al Carrer Aribau.
Interior de la Galeria A34.

Poc s’ho podien imaginar, els pares, que aquella criatura acabada de néixer gaudiria d’una infància de cent anys! Que difícil resulta parlar de coses essencials i fer servir mots que l’ús indegut no hagi pervertit! En al·ludir a una persona de més de cent anys, parlar d’infància pot semblar una llicència amable més que no pas una provocació estètica, com és el cas. Per al Paco, la infància no fou sols una etapa passatgera de la vida, sinó també una aposta estètica radical, una provocació, perquè per a ell l’estètica va esdevenir una ètica, una lluita contra la impostura, una voluntat de mantenir-se impol·lut. L’ètica va fer del Paco un ésser modest, d’una modèstia bel·ligerant, incòmoda fins i tot, perquè va frustrar les aspiracions de tots aquells que li van voler retre reconeixements públics d’agraïment. Una modèstia que el va portar a concedir una sola entrevista en vida, i que el va impulsar a obrir, amb el seu equip, una galeria amb un nom esquemàtic a la façana: A/34, amb la primera lletra del nom del carrer Aribau i el número que permetia localitzar-la.

El dilema ja està servit: què cal fer perquè l’excel·lència no ens aboqui a la desaparició? La resposta és clara: fer que l’excel·lència no sigui un fet aïllat. Això és: apostar per més excel·lència. Fer que els fonaments culturals siguin com més va més sòlids.

Cal reclamar a l’estament polític més ambició perquè deixi de distreure’ns amb detestables ha! ha! ha! Perquè entengui que crear cultura és fer productiu un subsol on pugui néixer, arrelar i desenvolupar-se l’argamassa cultural que permet redir-nos com éssers humans.

stats