Ocaña dalt del cel: la nova col·lecció permanent del Reina Sofia té molt accent català
La nova disposició de les obres des de l'any 1975 arrenca amb una de les teles cremades de Joan Miró
MadridAls anys setanta, la fama de Joan Miró és mundial. Li dediquen exposicions alguns dels museus més importants del món, entre els quals hi ha el MoMA de Nova York i la Tate Gallery de Londres. Però a Miró els reconeixements no l'estoven, i en l'exposició que li fan el Grand Palais i el Centre Georges Pompidou el 1974 presenta un reguitzell de teles cremades. Sí, Miró continua sent un pintor radical i el seu gest també es pot interpretar com un acte de protesta a les acaballes del franquisme. Ara una d'aquestes teles, propietat de la Fundació Joan Miró, ocupa un lloc destacat a l'inici del recorregut renovat de la col·lecció permanent del Museu Reina Sofia des del 1975 fins a l'actualitat. Foc i més foc: al costat s'hi poden veure alguns dels gravats de la Suite Vollard de Picasso que van resultar danyats durant un atemptat contra la galeria Theo de Madrid perpetrat pels Guerrilleros de Cristo, que consideraven Picasso "marxista, homosexual i proxeneta".
"En èpoques incertes com les que vivim, no pretenem només imaginar futurs, sinó que la tasca fonamental del museu és intentar reconèixer en el passat i en el present aquells futurs desitjables que ja hi eren o hi són. Aquesta, creiem, és la tasca fonamental a la qual ens enfrontem", afirma Manuel Segade, el director del museu i comissari de la mostra juntament amb el seu equip, que ha estat acompanyat de la presidenta del patronat del museu, Ángeles González-Sinde; el ministre de Cultura, Ernest Urtasun, i la subdirectora del museu, Amanda de la Garza.
La renovació d'aquesta part de la col·lecció permanent arriba cinc anys després de la que va portar a terme el seu predecessor, Manuel Borja-Villel. Ara han desaparegut les pancartes del 15-M i l'afany evident per posar el dit a l'ull als fastos de l'Exposició Universal de Sevilla del 1992 i als responsables del desastre del chapapote i de la crisi de l'habitatge i els desnonaments. En canvi, hi entren els artistes afroespanyols. "Hi ha els mateixos moviments socials que estaven representats fins ara, però ara estan representats en obres d’art; crec que la diferència és aquesta. En aquesta planta demostrem una confiança extrema en l’art per parlar dels problemes socials i polítics, i el document passa a segon terme", diu Segade.
El nou recorregut inclou 403 obres de 224 artistes, dels quals 173 són espanyols. El 35% són dones, la xifra més alta que ha assolit el museu, tot i que encara volen anar més lluny. I 258 obres són inèdites fins ara. 70 de les obres les van comprar en els últims tres anys, 36 de les quals de dones artistes. I totes elles estan organitzades en tres itineraris temàtics desplegats en 21 capítols: Una història dels afectes en l'art contemporani, Els poders de la ficció. Escultures, nous materialismes i estètiques relacionals i Un marc nou. La institució, el mercat i l'art que els excedeix. "És una col·lecció permanentment revisable", diu Segade, que té previst continuar amb la renovació de les altres plantes del museu: el 2027 obrirà la renovació del període 1950-1970 i el 2028 el de les avantguardes.
Els retrats que Miquel Barceló va fer a Hervé Guibert
Dins els itineraris hi ha àmbits dedicats al cruising, la pandèmia de la sida, els estralls de l'heroïna, el dol i la fotografia i el videoart dels 80. En molts d'aquests itineraris, la presència d'artistes catalans és significativa: en l'àmbit de la contracultura brillen Ocaña, amb l'Assumpció gloriosa; Nazario, amb un reguitzell d'originals dels seus còmics, provinents de l'Arxiu Lafuente; i una pel·lícula del cineasta Jacint Esteve del 1961 dedicada a la travesti Margarita. Més endavant, una de les troballes de l'exposició la protagonitza Miquel Barceló: en comptes de col·locar-lo entre els pintors de la seva generació, Segade el situa en l'àmbit dedicat a la sida en una sala plena de retrats, fins ara inèdits, que Barceló fer a l'autor francès Hervé Guibert, un pioner de l'autoficció, els anys 1990 i 1991, poc abans que Guibert morís víctima de complicacions provocades per la sida. "Van començar tenint una relació de crític i artista i més endavant van ser amics. El Miquel no havia exposat mai aquests retrats, i tampoc no els havia venut. Són uns treballs importants, i si ens fixem en els detalls, el groc del fons és, en realitat, un àcid, perquè Barceló va fer servir directament un àcid per fondre la superfície dels quadres de la mateixa manera que el cos de Guibert s'estava fonent", explica Segade.
La primera sala d'Els poders de la ficció està presidida per una taula gegantina de l'arquitecte i artista Juan Navarro Baldeweg plena dels seus elements recurrents. L'envolten un reguitzell d'artistes entre els quals hi ha Sergi Aguilar. Molt a prop, No et passis amb l'escala d'emergència recorda que als anys 90 Susana Solano va ser una de les grans renovadores del llenguatge escultòric més enllà de l'estat espanyol.
Entre els artistes de les últimes generacions, es pot veure també una peça llegendària de quan David Bestué i Marc Vives van formar un duet artístic, Accions a casa, un treball carregat d'humor. "El van fer per a un certamen d'art jove de Sant Andreu i van acabar exposats a la Biennal d'Art de Venècia. El que van fer aquests dos artistes va ser reinterpretar la història de l'art amb molt humor", diu Segade. "L'humor és fonamental en l'art contemporani", subratlla. I entre els més joves també hi ha Mònica Planes, de qui es pot veure un dels seus treballs sobre l'escultura de l'Hermafrodita del Museu del Prado.
