Pablo Picasso i Juli González: dos amics que van revolucionar l’escultura

MadridEl poeta Guillaume Apollinaire va morir el 1918 víctima de la grip espanyola. Deu anys més tard, Pablo Picasso, que havia sigut amic seu, va rebre de la Societat d’Amics del poeta l’encàrrec de fer-li un monument. El primer projecte que el malagueny va presentar, titulat Metamorfosi, una figura que recorda els personatges de Joan Miró, va ser rebutjat. Aleshores Picasso va cridar el seu amic escultor Juli González perquè l’introduís en l’escultura en ferro i pogués aprendre a “dibuixar en l’espai”, com deia González.

El monument no va arribar a bon port, però les onze escultures que van fer plegats al taller de González a París fins al 1932, set de les quals són maquetes del monument, s’han convertit en un episodi cabdal de la història de l’art del segle XX al qual la Fundació Mapfre de Madrid dedica fins al 8 de gener l’exposició Juli González, Pablo Picasso i la desmaterialització de l’escultura. Es tracta de la primera mostra de l’Any Picasso a l’Estat. “Picasso volia fer una escultura buida amb ferro, i com que no tenia cap experiència tècnica per fer-la va buscar l’ajuda de González. Després que li rebutgessin el primer projecte, Picasso va trobar la inspiració en una novel·la d’Apollinaire, El poeta assassinat, on un dels personatges diu que farà «una profunda estàtua de no-res, com la poesia, com la glòria»”, explica la nova conservadora en cap d’arts plàstiques de la Fundació Mapfre, Casilda Ybarra.

Les escultures fundacionals del segle XX

La mostra inclou més de 170 obres, entre dibuixos, pintures i escultures. Entre elles hi ha alguns plats forts, com la primera versió de l’escultura Dona al jardí, que Picasso va fer improvisant amb González i que li va semblar que era la peça que expressava millor l’homenatge que volia fer a Apollinaire. També Dona pentinant-se, una obra de González que és considerada una escultura fundacional del segle XX i que no acostuma a sortir del Centre Georges Pompidou. I l’inici del recorregut és de volada: hi ha dos caps de brau, un quadre i l’assemblatge mític del manillar i el seient d’una bicicleta on Picasso va abocar la tristesa per la mort inesperada del seu amic el març del 1942.

El comissari de la mostra és l’historiador de l'art Tomás Llorens, que malauradament va morir el juny de l’any passat. Com que el 80% dels préstecs estaven aprovats, la Fundació va decidir continuar amb el projecte. Amb aquesta mostra, Llorens va voler donar una visió nova més àmplia d’aquesta col·laboració. “La pregunta no és qui va inventar l’escultura moderna, si Juli González o Pablo Picasso, sinó com es va desenvolupar, i per això cal remuntar-se a quan els dos artistes es van conèixer en el context del Modernisme”, afirma el fill de Llorens, el també comissari Boye Llorens, que ha col·laborat en la mostra. “En aquell moment es va reivindicar la idea de Ruskin que la llum i l’ombra del Gòtic tenen un aspecte material, i al Cercle Artístic de Sant Lluc van arrelar les arts decoratives”, explica.

Així, el recorregut inclou un àmbit dedicat al Modernisme, que al públic català li resultarà molt familiar. En aquest punt es poden veure dibuixos de Picasso i la seva primera escultura i una pintura de González, que volia ser pintor, tot i que es va formar al taller d’orfebreria del seu pare. “La col·laboració va ser molt important per als dos artistes: en el cas de Picasso el va ajudar a aprendre la tècnica de la forja, tot i que més endavant només en faria esporàdicament; en el cas de González, va ser molt important perquè li va servir per alliberar la seva creativitat, va adquirir confiança per saber que amb la seva traça tècnica podria fer una escultura realment moderna”, explica Ybarra.

A més dels àmbits del Modernisme i els treballs sobre el monument en homenatge a Apollinaire, el recorregut inclou mitja dotzena d’àmbits més: un d’ells aborda la desmaterialització en la pintura i l’escultura cubistes. També hi ha altres escultors, com Jacques Lipchitz i Pau Gargallo. D'aquest últim es pot veure un exemplar de la Gran ballarina que també té el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Alguns trams s'endinsen en les trajectòries de González i Picasso per separat. Juli González va anar més lluny en la seva recerca i es va acostar a l’abstracció. En canvi, després de col·laborar amb ell, Picasso va fer en solitari unes escultures de formes contundents. 

El final del recorregut és impactant i mostra com González i Picasso van reaccionar als horrors de la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial, i com tots dos van exposar al pavelló de la República a l’Exposició Internacional de París del 1937. Les obres de tots dos estan protagonitzades per figures femenines: de González es poden veure unes peces que mostren com la guerra va fer la seva icònica Montserrat, una dona aterrida per la guerra; de Picasso es poden veure nombrosos dibuixos d’una dona plorant que va fer després del Guernica. Els dibuixos de González en aquest àmbit recorden que durant la Segona Guerra Mundial es va veure obligat a concentrar-se en el dibuix perquè les forces alemanyes van requisar tots els metalls a partir del 1939 i no podia treballar amb ferro. L'última escultura de la mostra, L'home del xai, de Pablo Picasso, és una crida a la pau i l'esperança.