“Aspirem a tenir els serveis públics dels països més cultes”
El CCCB explica l’obra sanitària de la Mancomunitat
Barcelona“D’éssers perillosos i repulsius han passat a éssers dignes de tractament [...] com tot individu afectat d’una malaltia qualsevol. Mitjans tan poc humanitaris com ara la camisa de força, les traves, les manilles, els grillons, etc. han sigut substituïts per la suggestió, banys, aïllaments i per altres procediments tan suaus com científics”, escrivia el psiquiatre Tomàs Busquets el 1921. Sense pràcticament recursos ni competències, i en molt pocs anys, la Mancomunitat va aconseguir dignificar l’atenció sanitària dels més marginats. Com s’ho va fer és el que explica l’exposició L’inici del demà. Mancomunitat de Catalunya: 100 anys. De la beneficència al servei públic de sanitat, que es podrà veure fins al 20 de juliol al CCCB.
Quan es va constituir la Mancomunitat, el 6 d’abril del 1914, el seu president, Enric Prat de la Riba, va fer un discurs força realista i alhora optimista: “Les tasques de la Mancomunitat vénen assenyalades per les deficiències o l’absència dels serveis públics, per l’aspiració a igualar els dels països més cultes, els dels grans pobles, especialment en ordre de cultura i obres públiques”.
“Prat de la Riba va saber triar gent ben preparada per dur a terme l’obra de la Mancomunitat sense importar-li gaire si pensaven com ell o no”, explica el director del CCCB, Marçal Sintes. El panorama amb què es va trobar el president de l’ens era força deplorable. El 1921 l’estat espanyol només tenia dos manicomis, dels sis que va acordar construir el 1852. “Ha necessitat més de 60 anys per posseir dos manicomis, manicomis que, per cert, no tenen pas gaire cosa de moderns”, escrivia Salvador Vives. Hi havia una gran mortalitat infantil, molta precarietat, deixadesa i molts prejudicis. “La quasi totalitat de la gent no porta pas els seus malalts al manicomi amb la idea que els curin, sinó amb la idea que els hi guardin, perquè no es facin mal o en facin a algú”, afegia Vives.
La Mancomunitat va tenir una vida breu (1914-1923), però va fabricar un futur. Va crear polítiques sanitàries per combatre el paludisme, la mortalitat maternoinfantil, les malalties mentals i el flagell de la tuberculosi, va implantar classes per a les nenes sordmudes, va organitzar brigades sanitàries mòbils...
Combatre la mortalitat infantil
Un dels experiments més radicals que va fer la Mancomunitat va ser a la Casa de la Maternitat de Barcelona. Fins al 1914, la Maternitat havia estat secreta i deshonrosa, i albergava tan sols dones solteres. La Mancomunitat ho va canviar. La Maternitat es va obrir a les obreres i en general a totes aquelles dones que no tenien mitjans i no podien parir a casa seva amb unes mínimes condicions de salubritat.
El que ja es feia en bona part d’Europa es va començar a fer a Catalunya. Es va crear una escola de llevadores i una escola de tocòlegs i ginecòlegs, i es va formar les puericultores. Si el 1918 morien un 56,7% dels nadons que eren abandonats a la Maternitat, el 1922 la xifra es va reduir al 24,3%. Els objectius de la Mancomunitat eren molts i ambiciosos: crear hospitals psiquiàtrics en cada demarcació provincial, una casa de rehabilitació d’invàlids socials, un institut per a deficients menors de quinze anys, masies refugi...
L’exposició De la beneficència al servei públic de sanitat al CCCB és una de les sis mostres que es podran veure en diferents llocs del territori al llarg de tot l’any. L’Escola Industrial de Barcelona explicarà la política educativa; l’Institut d’Estudis Ilerdencs, la telefonia i les obres públiques; l’Institut d’Estudis Catalans, l’impuls al coneixement científic; la Casa de Cultura de Girona, la normativització de la llengua, i el Palau de la Diputació de Tarragona, la xarxa de biblioteques.
