Binoche canta la més bella història d’amor
L’actriu i el pianista Alexandre Tharaud emocionen amb el seu homenatge a Barbara a Peralada
VAILLE QUE VIVRE
CASTELL DE PERALADA 29 DE JULIOL
Amb el cor encongit i els ulls humits va sortir el públic de Peralada de l’espectacle Vaille que vivre, un subtil homenatge a la Dama de Negre interpretat per Juliette Binoche i Alexandre Tharaud dissabte a l’Auditori del Castell. La declaració d’amor que la parella d’artistes francesos ret a Barbara és colpidora. Escenari negre, un gran piano de cua, focus zenitals i la parella desgranant cançons en forma de poesia, música i pensaments que donen indicis de la vida i l’art d’aquesta gran artista francesa morta ara fa vint anys.
Fruit de l’obsessió del virtuós pianista de música clàssica per la cantant i de la complicitat de l’actriu que d’adolescent escoltava les cançons de Barbara en bucle, les dues estrelles convertides en fans muden la pell cap a camins mai explorats. Barbara crida: “No toquis el meu piano”, però Tharaud no només el toca creant nous arranjaments, sinó que també toca el petit de joguina, un Korg que la Dama de Negre passejava pels escenaris, i s’atreveix a memoritzar i recitar textos de la chanteuse. L’actriu de Tres colors: Blau i Els amants de Pont Neuf muda la pell i xiuxiueja, crida i canta per primer cop buscant la seva pròpia veu. No es tracta d’imitar-la ni d’afinar, no cal cantar a la manera de Barbara, però sí amb la seva veu una mica greu. I despullar-se per sentir-la.
Diari íntim de textos i cançons
Dalt de l’escenari negre, una caixa fosca d’intimitat, la parella ens dona indicis de les obsessions de la cantant francesa, de la seva vida. Textos i cançons s’entrellacen: Mon enfance, les violacions del pare -“ Un soir, à Tarbes, mon univers bascule dans l’horreur. J’ai dix ans et demi”-, el perdó a Nantes, l’intent de prostituir-se per menjar, el piano com a cura, el desig constant de l’amor, La solitude i l’entrega al públic com a salvació a Ma plus belle histoire d’amour. Les cançons són un diari íntim. No hi ha mentides, només quotidianitat, veritats, grandíssimes dosis d’esperança, una immensa tendresa i també espai per a l’humor, com quan Binoche salpebra les escenes més dures amb cançons de cabaret - Hop-là - i baixa de l’escenari per seure sobre un atònit espectador, l’Andrés, al crit de “ Je cherche un homme / Un homme, qui ressemble à un homme ”. Sí, molta ironia que Barbara va aprendre del seu gran amic Jacques Brel. Vaille que vivre ( Coratge de viure ) no és un recital a l’ús, és només una evocació, un món poètic pel qual aquest binomi d’artistes ens fa transitar en el seu desig d’encomanar-nos l’amor i la tendresa que senten per la longue dame brune, com la va cantar Georges Moustaki, un joc a flor de pell que va arrencar més d’una llàgrima i forts aplaudiments.
