Un home caminant pel bosc en solitari

Caminar, el secret dels creadors

Actors, escriptors i cineastes expliquen per què passejar és vital durant el procés de creació

Un home caminant pel bosc en solitari / Victoria Labadie/ Getty

Si per casualitat us creueu amb un artista que camina en solitari, penseu-vos-ho dues vegades abans d'estroncar-li el passeig. Potser és un actor que s'està aprenent un paper important, o un escriptor que ordena les idees per a una nova història, o un cineasta muntant la pròxima pel·lícula al cap. Caminar és, sobretot per als artistes, molt més que simple exercici físic: el moviment propicia la inspiració, i per això són molts els que necessiten transitar pels llocs per fer avançar així els seus processos de creació. 

Les virtuts dels passeigs es coneixen des de fa segles. No és banal que per parlar d'alguna cosa remota diguem que és més vella que l'anar a peu: a l'antiga Grècia els peripatètics ja feien classe caminant, una tendència que en el camp filosòfic ha anat sumant adeptes. Nietzsche era partidari d'estirar les cames perquè no creia en cap pensament "que no hagi sorgit a l'aire lliure, en moviment", i Kant passejava cada dia, independentment del temps, perquè estava convençut que era la millor manera de deixar fluir les idees. Però l'afició per passejar no és cosa només de filòsofs. Artistes dels àmbits culturals més diversos confessen que aquesta pràctica és imprescindible si volen que la seva obra arribi a bon port. Ara que amb les restriccions del coronavirus una de les poques activitats encara permeses és caminar, parlem amb creadors perquè ens expliquin què té un bon passeig perquè els aporti tant. 

L'eina per desbloquejar projectes

Passejar en solitari i en silenci ajuda a trobar noves vies davant l'estancament

"Després de caminar molta estona, quan t'atures, si ets una mica curiós i observes el que t'està passant, t'adones que el flux de pensaments és diferent. S'activen mecanismes interns que ajuden a fer avançar la creació", explica la cineasta Neus Ballús. Quan veu com un projecte se li estanca, utilitza els passejos com a desllorigador. "Incorporar pràctiques de moviment és imprescindible, es genera un desbloqueig de manera automàtica", assenyala la directora de La plaga (2013) i El viatge de la Marta (2019).

L'experiència té alguna cosa de mística perquè està lligada amb la introspecció i amb el fet de connectar amb un mateix. Per això també és complicat descriure quins elements en concret fan saltar l'espurna de la creació. El ritme regular i el silenci són fonamentals. L'escriptor suís Robert Walser (1878-1956) ho explica amb destresa al llibre La passejada (Flâneur, 2017), un elogi a l'art de caminar. "Després d'haver estat escrivint durant hores, si se sentia mancat d'inspiració sortir a passejar li proporcionava estímuls i, quan se sentia inquiet, caminar el calmava. Crec que aquest efecte està lligat al fet que, quan passegem, a cada moment podem ajustar el ritme de les passes al nostre estat d'ànim", assenyala la traductora de l'obra, Teresa Vinardell. 

Si pensem en una persona concentrada, molt probablement ens la imaginarem quieta. L'estàtua d' El pensador de Rodin no pot ser més il·lustrativa: un home capcot i assegut amb la mirada al no res. I, malgrat tot, els artistes admeten que, quan es tracta d'evitar distraccions, els resulta més eficaç estar en moviment que no pas tancats a casa davant de l'ordinador. El director i actor Josep Maria Pou fa dècades que ho practica. Quan ha de memoritzar un text per al teatre o la televisió, surt al carrer. "No sé per què no puc estudiar assegut en una taula, ni tancat a cap lloc. Em distrec molt", diu Pou. Després d'anys fent anar la memòria per motius professionals, ha desenvolupat un mètode que li funciona a la perfecció. "Em desperto a quarts de vuit del matí, esmorzo i me'n vaig a passejar amb el propòsit d'haver memoritzat un nombre concret de pàgines durant tres hores. No torno a casa fins que no ho he aconseguit", explica el director. Abans ho feia amb el llibre de text a la mà, ara utilitza una tauleta o el telèfon mòbil. "Els que em coneixen ja saben que estudio així. Per als que no, dec semblar un boig que parla sol pel carrer", bromeja Pou.

Un entorn a mida

Res millor que trepitjar els carrers per on passaran els personatges

Un passeig no serà profitós si no s'encaixa amb l'entorn i, en consonància, cada artista té els seus racons predilectes. Pou és un home de ciutat: acostuma a moure's per la Gran Via, Montjuïc, el Paral·lel i la Diagonal de Barcelona. "En aquesta primera fase de memorització no hi ha contingut, és com si les lletres fossin fórmules matemàtiques. Puc estar repetint i repetint mentre miro un aparador o com la gent baixa de l'autobús", explica el director, que intenta aprendre's els papers als escenaris on transcorren els textos. Per memoritzar la seva part d' Àngels a Amèrica, per exemple, se'n va anar a Nova York, i les paraules d' Els nois d'història les va aprendre als carrers de Londres.

També Neus Ballús comença a gestar les idees per a les seves pel·lícules als llocs on passaran. "Caminar i explorar formen part de la primera fase. Transito pels espais on els personatges habitaran. Aquests passejos són una font inesgotable d'informació, ja que jo faig cinema realista i documental. Fins que una idea no està madura no m’assec a escriure", subratlla la cineasta. Tots aquests passejos tenen un tret comú: no es tracta de caminar en direcció a un destí ja establert, sinó de deambular per l'exterior. Al llibre Caminar (Angle, 2017), Henry David Thoreau (1817-1862) ho reivindica i insisteix en la importància de transitar per un entorn salvatge. "Ell deia que no has de saber on vas. Es posava a caminar pel bosc i sortia del camí. Entenia el fet de caminar com una acció profunda, en què l'home entra al seu estat natural i s'integra en la natura. Aleshores és quan comences a estar bé amb tu mateix", explica l'escriptora Marina Espasa, que es va encarregar del pròleg del mencionat llibre de Thoreau. 

Per a l'escriptor nord-americà, el fet de sortir d'un camí era també una acció anàrquica contra les pautes socials imposades. "Va viure a finals del segle XIX i ja trobava les ciutats horroroses. Deia que caminar és el ritme natural de l'home i que anar amb carrossa era avançar massa ràpid", assenyala Espasa. Thoreau era un gran defensor de perdre's pels llocs salvatges com també ho era Walser, que a La passejada "s'esplaia amb entusiasme sobre la natura, i fins i tot expressa el desig de fondre-s'hi", apunta Teresa Vinardell. Walser, igual que Thoreau, entenia que passejar és molt més que una acció senzilla, perquè implica una actitud. Ell concep el passejant com a algú "que va allà on les cames el portin, que contempla amb molta atenció tot el que es troba pel camí i que se sent meravellat per la gràcia oculta de les coses més corrents", diu Vinardell. Si un s'ho proposa, caminar pot ser un acte revolucionari, tal com explica exhaustivament l'escriptora californiana Rebecca Solnit a Wanderlust (Capitán Swing, 2015).

Convertir un passeig en una obra d'art

Caminar i escriure són accions germanes per a molts creadors

La força creativa derivada d'un bon passeig és tal que alguns artistes fins i tot han convertit l'experiència en la seva obra. Amb Walser es pot traçar un paral·lelisme claríssim entre la seva manera de caminar i la mena d'escriptura que practica, digressiva i espontània. "De tant en tant et trobes frases llarguíssimes, que semblen perdre's en la llunyania i no voler acabar mai, o passatges on sovint la veu narradora utilitza alguna paraula amb insistència, a mode de joc rítmic, perquè la seva sonoritat l'atreu", apunta Teresa Vinardell.

Escriure i caminar són accions germanes per a molts creadors. "En el fet de caminar es dona d'una manera regalada el trasllat d'alguna cosa que decideixis transportar i alhora l'ordenació sintàctica de tot allò que et vingui de pas; i això en tota mena d'entorns: urbans, industrials o rurals. Sigui el que sigui, tot troba un ordre i un ritme", explica l'escriptor i artista Perejaume. El 2010 va sortir del MNAC amb una marededéu del segle XIII i va passejar-la per diversos racons de Catalunya. L'excursió es va convertir en el llibre  Treure una marededéu a ballar (Galàxia Gutenberg, 2018). "En trajectes especialment llargs hi ha moments de fluència tan dolços d'allò que es veu per allà on es passa, que arriba a semblar-nos que movem el món amb els peus –assenyala Perejaume–. No hi ha experiència d'escriptura tan completa com la que ofereix el fet de caminar. És impressionant: davant nostre, tot es descabdella i, rere nostre, queda altra vegada cabdellat".

I mentre Perejaume camina sobretot per entorns naturals, l'escriptor Jordi Corominas ho fa essencialment per les ciutats. El 2014 va passejar-se durant nou dies per París i Florència, i va bolcar totes les vivències a  El último libro de la vieja Europa (Sílex, 2017). "Si vaig a un lloc conegut, passo per barris o indrets que m’agradin per mil motius, però també enceto rutes o recorreguts fora de l’àmbit més fressat. Si vaig a una ciutat per primera vegada primer em familiaritzo amb les peces del mapa i, un cop el tinc al cap, la visió es modifica", assenyala Corominas, que tant necessita caminar "per la urgència de trobar idees, com si fos impossible veure-les néixer a casa", com també "perquè mitjançant l’espai sorgeixen pistes per investigar més a fons la ciutat".

Amb la pandèmia la fesomia dels entorns ha canviat –a les ciutats persianes abaixades, al camp la natura s'ha obert camí– i els passejos s'han fet menys sorollosos i concorreguts. "He après a passejar millor perquè la ment s’ha temperat i puc mimar més tota la idea de passejar i les seves conseqüències", diu Corominas. Percebre-ho és fàcil: es visqui on es visqui, només cal obrir la porta de casa i sortir al carrer. 

Sis llibres per passejar amb el cos i la ment

'Sobre l'art de perdre's' de Rebecca Solnit (Angle)

A Wanderlust Rebecca Solnit ja va expressar la seva fascinació per l'acte de caminar, i ara fa un pas més per reivindicar l'art de perdre's. L'escriptora californiana convida el lector a vagarejar en cos i esperit a través d'un assaig íntim en què parla de la importància vital de moure's, encara que a vegades no se sàpiga cap a quin destí.

'Andar. Una filosofía' de Frédéric Gros (Taurus)

El professor de filosofia francès Frédéric Gros està convençut que, per pensar, cal fer anar els peus. En aquest llibre n'exposa els motius deixant-se endur pels exemples que li dona la història. De Nietzsche a Kant passant per Rimbaud, l'autor relata com cada filòsof es va fer el seu mètode particular de passeigs per alimentar les pròpies reflexions.

'Caminar' d'Henry David Thoreau (Angle)

Durant les seves xerrades davant del públic, Thoreau insistia en la importància de caminar per connectar amb la natura. Aquest text, considerat un dels més bonics de l'escriptor, neix d'aquelles conferències i és una crida a passejar pels boscos i perdre's-hi. Segons Thoreau, és l'única manera de trobar-se a un mateix.

'La passejada' de Robert Walser (Flanêur)

Viure sense passejar era impensable per a Robert Walser. Tot el que li aportava el fet de caminar queda recollit en aquest llibre, que està escrit de la mateixa manera com ell transitava. Amb una prosa a estones digressiva, espontània i juganera, Walser revela que passejar, si es fa bé, és una manera d'abraçar la llibertat.

'Del caminar sobre el hielo' de Werner Herzog (Gallo Nero)

El 1974 el cineasta Werner Herzog va emprendre una llarga caminada des de Munic amb París com a destí. Estava convençut que, amb aquesta acció, aconseguiria mantenir en vida la seva amiga Lotte Eisner, que estava greument malalta. Herzog explica l'acte d'amor en aquest llibre monumental, que, a partir de la caminada, parla de tot el que es troba i reflexiona sobre l'existència.

'Moo Pak' de Gabriel Josipovici (Raig Verd)

Aquest llibre està fet dels passejos per Londres entre Jack Toledano i Damien Anderson. Els dos amics conversen sobre el procés d'escriptura mentre caminen, i d'aquestes xerrades en sorgeix Moo Pak. Els jardins i els carrers s'entrelliguen amb idees sobre la literatura, la societat, l'art, la religió i, en definitiva, el fet de passejar i escriure.