Cinema
Cultura 16/09/2021

Carlos Areces: "No fer humor sobre minories és el súmmum de la condescendència"

6 min
Carlos Areces a 'El club del paro'

BarcelonaCom a actor és una força de la naturalesa de la comèdia, però Carlos Areces (Madrid, 1976) és moltes coses més. Per exemple, cantant del grup de subnopop Ojete Calor –la seva versió d'Agapimú va camí dels 4 milions de visionats–, dibuixant de còmics d'un humor fosc i absurd, pioner del posthumor televisiu amb La Hora Chanante, un gran col·leccionista i defensor de l'obra de Francisco Ibáñez, DJ amb un gust infal·lible i l'actor que més vegades ha interpretat Franco al cinema (cinc). Aquest divendres estrena la comèdia El club del paro, sobre uns amics a l'atur que queden en un bar per passar l'estona i discutir entre ells en una mena de versió àcida i negra de Los lunes al sol dirigida per David Marqués, el guionista de Campeones. Areces no s'avorreix: treballa a les sèries La que se avecina i El pueblo i té pendent d'estrena una pel·lícula de la HBO amb Arturo Valls i la comèdia de Marc Crehuet Espejo, espejo.

No deixa de ser irònic que un dels actors que més treballen al cinema espanyol protagonitzi una pel·lícula sobre un grup d'aturats.

— No t'ho creguis. Jo ara no em puc queixar, cert, però la meva professió és una muntanya russa. I treballem menys del que sembla. Potser estrenes dues pel·lícules de cop però portes tres mesos sense que soni el telèfon. Com la majoria d'autònoms, la nostra feina depèn dels altres.

Quin ha sigut el seu pitjor moment laboral?

— Cap al 2001 tenia una bona feina com a coordinador de dibuixos animats en una empresa puntcom, però jo el que volia era treballar al canal Paramount Comedy, que era el lloc on anar si eres còmic i no sabies què fer amb la teva vida. Ja feia coses a La Hora Chanante però volia que em contractessin, i se'm va ocórrer que potser no ho feien perquè sabien que ja tenia feina. Així que, molt ingènuament, vaig deixar la feina pensant que de seguida em fitxarien, però no ho van fer. La meva situació econòmica va empitjorar tant que vaig haver d'anar a viure a casa d'un amic. Perquè entenguis la magnitud del drama: jo anava molt al cinema i em comprava cada setmana la Guía del Ocio, que valia un euro. Doncs un dia em vaig adonar que ja no me la podia permetre. Riu-te'n dels nens dels relats de Charles Dickens. I no em vaig recuperar fins que vaig començar a treballar a El Jueves gràcies a un contacte que em va passar l'Albert Monteys.

A El Jueves feia una sèrie d'un humor negríssim, Ocurrió cerca de tu casa. ¿Troba a faltar l'humor extrem quan treballa en televisió i cinema?

— Sí, el trobo a faltar i cada vegada més, perquè anem a pitjor. En aquest món hiperconnectat en què tothom expressa la seva indignació a les xarxes, ha desaparegut la ironia i l'humor negre. Tot es llegeix de manera literal sense tenir en compte el context. La majoria de vegades que algú diu "maricón" no ho fa en to despectiu i, tanmateix, algú de Vox no utilitzaria mai aquest terme. Si només pots fer humor sobre homes blancs heterosexuals que no pertanyin a cap col·lectiu, el missatge és que no vols fer humor sobre minories perquè prou problemes tenen. I això em sembla el súmmum de la condescendència. La veritable igualtat no passa per aquí.

El seu personatge a El club del paro és un rondinaire, envejós i amargat. De fet, en els seus personatges còmics sol haver-hi negativitat i frustració. ¿Això té a veure amb vostè?

— La crua realitat és que sí. Antonio de la Torre diu que el que més li agrada és fer personatges que no tenen res a veure amb ell ni entre si i crear-los des de zero. A mi això em resulta impossible. Jo necessito saber què tinc en comú amb el personatge i treballar a partir d'aquí, fins i tot amb els personatges més mesquins i roïns. I amb el Fernando d'El club del paro comparteixo, mal que em pesi, que construeixo la meva escala de valors en relació amb el que tinc al voltant. I com ell, de vegades penso: “Per què a aquest subnormal li va millor que a mi?"

Carlos Areces a 'El club del paro'

Ha dibuixat els seus còmics, ha creat sèries d'animació, escriu cançons amb el seu grup, Ojete Calor, i participa en els guions de programes com Muchachada Nui o Museo Coconut, etc. En canvi, no ha escrit ni dirigit mai cinema. Per què?

— Quan vaig començar, el meu somni era fer una pel·lícula. Era el gran objectiu, escriure i dirigir. Fins que vaig descobrir com es feien les pel·lícules. Álex de la Iglesia ho explica molt bé: dirigir una pel·lícula no és tenir una bona idea i rodar-la, sinó tenir una idea que a tu et sembla bona i intentar fer alguna cosa que s'hi assembli amb un productor respirant-te al clatell, la meitat del pressupost que necessites, havent de confiar en gent que desaprova totalment la teva visió i responent constantment a preguntes per a les quals no tens resposta. Amb l'ansietat que jo tinc, el meu desequilibri general i els danys neuronals que acumulo, dirigir una pel·lícula és l'últim que necessito.

Va guanyar el premi Sant Jordi de cinematografia pel seu paper a Balada triste de trompeta. Què representa aquesta pel·lícula en la seva carrera?

Balada és el pilar que sustenta tota la meva carrera, el mateix que va ser Maleïts malparits per a Christoph Waltz. Abans, jo era un ésser que pul·lulava pel món fent subproductes de culte sense repercussió. Balada en el fons també és de culte, perquè no va rebentar la taquilla, però és una de les pel·lícules més importants d'Álex de la Iglesia. I per mi va ser un canvi radical: jo abans només feia comèdies, i Balada també ho és, però molt fosca, intensa i dramàtica, amb un final molt negre i cru, una bogeria absoluta. És la pel·lícula que més m'ha costat fer i la que més he gaudit, la pedra de Rosetta de la meva carrera.

I és per agrair-li tot això a Álex de la Iglesia que es va casar amb la seva dona, Carolina Bang?

— Sí, i abans que ell! [Riu] Segons plats no en vull, jo. Va ser en un viatge que vam fer als Estats Units per acompanyar l'Álex, que tenia una reunió. Vam anar a Las Vegas i el primer que vam fer va ser demanar unes pinyes colades de dos litres. Només recordo que la Carolina es va veure la seva en un sospir i, molt animats, vam decidir que no podíem marxar de Las Vegas sense casar-nos disfressats en una capella d'aquelles. Jo volia anar d'Elvis però no els quedaven disfresses, així que vaig agafar un vestit de núvia, igual que la Carolina. I com que no et demanen documents legals, vam dir que érem els senyors d'Ojete. Tu imagina't: la Carolina i jo borratxos perduts, l'Álex de padrí i una senyora filipina llegint en espanyol “Senyor Carlos Ojete, pren com a esposa a...” Ho veus en una pel·lícula i no t'ho creus. Per sort tenim fotos i un vídeo preciós.

Acaba de publicar un llibre amb la seva col·lecció de fotografia 'post mortem'. Què l'atrau d'aquests retrats de persones mortes?

— El que m'atrau és la fotografia antiga en general. Si he publicat el llibre és perquè la fotografia post mortem és un tema més ocult, però la meva col·lecció més important és de fotografia de comunió, que és una cosa molt naïf i alhora sòrdida que abans de la Guerra Civil no es podien permetre totes les famílies. Em fascinen totes les fotos que tinguin a veure amb la intimitat familiar: casaments, comunions, retrats de família, escolars... La fotografia post mortem la vaig descobrir veient Los otros: hi ha una escena en què Nicole Kidman es mira un àlbum de gent que sembla adormida però que en realitat està morta. Al segle XIX era habitual retratar els morts recents perquè quan la gent es moria era fàcil que no hi hagués cap fotografia seva, sobretot en el cas dels nens. Reconec que hi ha una part morbosa en l'afició, però al final el morbo és interessar-te pels temes que la societat vol ocultar. No hi ha res més interessant que allò que la societat vol mantenir ocult. A més, la visió de la mort en la nostra societat ha anat canviant i convertint-se en tabú, i de fotografies post mortem se n'han destruït moltes. Però a mi la mort m'interessa molt, com a qualsevol ésser finit en el temps i l'espai.

stats