Alejandro Amenábar: “Vaig declarar la meva homosexualitat perquè la premsa deixés de preguntar-me per la meva noia ideal”

BarcelonaDesprés de la fallida minisèrie La fortuna, Alejandro Amenábar (Santiago de Xile, 1972) torna al cinema amb una ficció que recrea els cinc anys de captiveri a l'Alger de Miguel de Cervantes. Però El cautivo, que s'acaba d'estrenar als cinemes, beu tant de fonts històriques com de la imaginació d'Amenábar, que inscriu el relat en el gènere d'aventures carceràries sense deixar passar l'oportunitat d'oferir la seva visió personal sobre l'origen de la pulsió literària i creativa de Cervantes.

Què el porta a interessar-se per la figura de Cervantes?

— He de confessar que no he sigut mai cervantista. El coneixia pel que aprenem tots a l’escola: les grans fites de la seva vida i algun comentari de text sobre fragments d'El Quixot. Sí que recordo haver llegit Rinconete y Cortadillo i alguna obra més, però ni tan sols havia acabat El Quixot. Però fa vuit anys, el meu productor em va parlar d’aquesta etapa de captiveri amb la idea de convertir-la en un projecte d’aventures, perquè tot el que li va passar són peripècies, i algunes de molt increïbles. I quan vaig començar a capbussar-me en els llibres i la documentació em vaig adonar que és un període fonamental per entendre l’artista i l’ésser humà, perquè és quan ell es forja com a persona. I després comença a escriure com si li anés la vida. El projecte va assolir una altra dimensió i ha acabat sent el més autobiogràfic que he fet: per molt llunyà en l’espai i el temps que sigui, parlem d’un narrador d’històries, i jo m’hi identifico.

Entenc que no s’està pas comparant amb ell.

— No, ni molt menys. Però tant ell com jo, i tants narradors d’històries, el que busquem és comunicar-nos a través de les nostres obres. En aquest cas parlem d’un dels millors narradors de la història, i aquest era el repte i el risc del projecte, perquè volíem homenatjar el seu treball perquè, d’alguna manera, estigués connectat amb la seva obra mestra.

L’argument de la pel·lícula també beu de Les mil i una nits: Cervantes és una mena de Xahrazad que inventa històries per entretenir el paixà d'Alger i així salvar la vida.

— En la primera part d'El Quixot hi ha un parell de capítols en què s’explica el conte del captiu, una història que es creu que Cervantes va escriure o concebre abans que El Quixot i que té molts elements autobiogràfics. I tant el meu coguionista, Alejandro Hernández, com jo vam pensar que la capacitat per explicar històries com la del captiu era la manera de lligar el personatge amb el seu art.

Un dels aspectes més comentats sobre la seva aproximació al personatge és presentar-lo com un home bisexual. Quins indicis el porten a imaginar-se’l així?

— Més que parlar de si era bisexual m’agradaria aclarir que aquesta mena d’acotacions que fem els uns dels altres en el fons ve del segle XX, quan es comencen a classificar les persones per la seva conducta sexual en heterosexuals, homosexuals, etc. Però la realitat que veiem ara mateix al carrer possiblement també existia de portes endins al segle XVI, i és molt més complexa i fluida. Més que parlar d’homosexual o bisexual, jo volia explicar una afinitat entre Cervantes i el seu captor, el paixà d'Alger, un fet que apareix com a hipòtesi en molts llibres d’història; no m’ho he tret de la màniga. I em semblava interessant explorar-ho dramàticament.

Era conscient que provocaria un cert enrenou.

— Sí, però no deixa de ser sorprenent que al segle XXI sigui un escàndol que un home tingui una relació amb un altre home. I aquest fet, que ni molt menys està provat, tampoc ens aclariria si Cervantes era homosexual, perquè la realitat sexual és més complexa. A més, no m’interessava només l’afinitat sexual, sinó la intel·lectual, la comunicació entre dos homes amb elements comuns. Tots dos van ser capturats, a tots dos se’ls va oferir la possibilitat de convertir-se i prosperar en el món musulmà. I sabem que Hassan Paixà era una persona molt culta que parlava diverses llengües. La dramatúrgia em demanava desenvolupar i reinventar la història d’aquests dos homes.

El recel i l’atracció entre aquests homes també es pot llegir en clau de metàfora sobre la relació entre el món cristià i l’àrab. Era un tema que volia explorar?

— Sí, però sobretot a través de la relació de Cervantes amb l'Alger del segle XVI, que era una societat molt més oberta que la Castella d'aquell temps, i infinitament més oberta que l'Algèria actual en qüestió de permissivitat sexual. Per a un cristià del segle XVI, trepitjar els carrers d'Alger devia ser una autèntica experiència. I aquí sí que intervé el tema de la tolerància i el relativisme del que entenem per moral.

Des de Mar adentro i Ágora, el seu cinema s'ha mostrat molt combatiu contra la rigidesa moral i el fanatisme ideològic. Li preocupa l'auge de l'extrema dreta?

— Em preocupa la deriva del món, però, a qui no? Amb tot el que està passant a Gaza i Ucraïna... La sensació permanent és que la història no es repeteix però sí que rima. Jo això ho sento des que vaig fer Àgora, una pel·lícula que pressentia un canvi de cicle, i no necessàriament cap a millor. Els dogmes sempre m'han interessat i crec que els he combatut des que tinc ús de raó. Quan estudiava en una escola religiosa i estudiàvem la Bíblia, hi havia coses que no m'encaixaven. I no només els miracles, sinó aquell Déu venjatiu i sectari de l'Antic Testament; hi havia moltes coses que es contraposaven al meu sentit de la humanitat i de la lògica. Tot això es filtra d'alguna manera en el meu cinema. Però no m'agrada això de “combatiu” que dius; no vull ser combatiu. Soc ferm en les meves posicions, per descomptat, i les defenso. Però en mi hi conviuen dues forces: vull poder parlar de tot el que calgui, però ho vull fer a través de les pel·lícules i el vincle sagrat que estableixen amb els espectadors. El públic m'ha d'entendre, i no els vull aclaparar ni violentar; simplement exposar el meu punt de vista. I el cinema m'ajuda a fer-ho per la via emocional.

Alguna cosa d'aquell nen que qüestionava la Bíblia hi és a la pel·lícula, oi? Per exemple, en el retrat del mossèn hipòcrita i mesquí que interpreta Fernando Tejero.

— Blanco de Paz és un personatge real. Evidentment, jo no hi vaig ser per saber com era, però segons les cròniques era algú força problemàtic a la presó i, per descomptat, l'arxienemic de Cervantes. El seu gran enemic literari devia ser Lope de Vega, i el seu enemic personal Blanco de Paz. És un personatge fosc però alhora víctima dels seus prejudicis, un home turmentat atrapat en la seva pròpia realitat.

Fa anys que va fer pública la seva homosexualitat, però fins ara no havia tocat el tema en el cinema. Era un deute que tenia amb vostè mateix?

— La raó per la qual no m'he sentit cridat a explorar l'homosexualitat en el cinema abans és la mateixa per la qual no em podia negar a fer-ho aquest cop. Un cop llegeixo els llibres d'història i els assaigs i començo a construir la trama, renunciar a l'element homosexual hauria sigut com renunciar a mi mateix i avergonyir-me de la meva condició. Si abans no havia expressat l'homosexualitat artísticament en les meves pel·lícules i ara ho faig és perquè la història ho demanava.

Aleshores, quan va sortir de l'armari en dues revistes fa vint anys no va ser un gest d'activisme?

— Quan vaig declarar la meva homosexualitat va ser, bàsicament, perquè la premsa deixés de preguntar-me com era la meva noia ideal. No m’agrada esbombar la meva vida personal però tampoc m’agrada mentir de manera flagrant, així que vaig decidir que era la millor manera de gestionar-ho: dir-ho i punt. Però una cosa és fer una declaració d’intencions com a ciutadà, i una altra expressar-ho en el teu cinema. La meva homosexualitat no m’ha suposat cap trauma ni ha sigut transcendental des del punt de vista artístic.

L’any que ve se celebraran els 30 anys de Tesis. Sent que encara el representa com a director?

— Sí, era la suma de tot el cinema de Hollywood que havia devorat, d’un univers de misteri que anava des de les novel·les d’Agatha Christie fins a les pel·lícules que m’entusiasmaven. Ho vaig sacsejar tot a la coctelera i en va sortir una explosió. Era el cinema que em venia de gust fer en aquell moment, i és un cinema amb el qual sempre m’he sentit molt connectat. M’encantaria tornar a fer suspens, però el que mana per damunt de tot és el que vull explicar, i ja després busco el gènere més adequat. Explicar la història de Ramón Sanpedro en el gènere de terror no hauria tingut sentit.

Què creu que opinaria sobre El cautivo el Chema de Tesis, aquell estudiant de cinema que interpretava Fele Martínez?

— El Chema està inspirat directament en un amic meu de la facultat a qui encara veig. És sempre un dels primers a llegir els guions de les meves pel·lícules, i que no té pèls a la llengua. De fet, a Tesis em vaig dedicar a reproduir els seus diàlegs en el guió. I aquest amic meu ha vist El cautivo i li ha encantat.

Imagini que un dia explica la història de com aquell estudiant de cinema que va suspendre realització a la facultat acaba convertint-se en un dels cineastes amb més èxit de la seva generació. Quina seria la primera escena de la història?

— Possiblement començaria amb la meva mare, que va marxar a Xile en plena postguerra i es va quedar allà fins que, 15 dies abans del cop d'estat, veient que la situació del país era molt semblant a la de la Segona República d'Espanya, va convèncer el meu pare i va tornar a Espanya. És a dir, la meva vida és un viatge d'anada i tornada. I no sé si en aquest viatge hi ha la llavor de la meva vocació, però està clar que jo soc una barreja, i això també sut a El cautivo, perquè el que permet entendre la complexitat de l'ésser humà és entrar en contacte amb la cultura de l'enemic. En el meu cas, la meva mare va conèixer la realitat xilena durant vint anys, i després el meu pare es va haver d'enfrontar a la realitat de Madrid. El concepte de barreja sempre ha estat present a la meva família, i és el que jo reivindico a les societats.

Quan abans deia que no vol ser “combatiu” he recordat que quan va estrenar Mientras dure la guerra el van acusar d'equidistància i de no posicionar-se amb prou contundència. Potser té a veure també amb aquesta proximitat que manifesta amb les idees alienes.

— És la meva manera de ser. No soc explosiu; sempre oferiré la mà a la persona que tinc a davant. No m'agrada envoltar-me de gent que sempre estiguin d'acord amb les meves idees, m'agrada el contrast. És el que fan el Quixot i Sancho Panza als dos llibres: construir ponts. No cal estar en el punt mig. Jo em considero una persona d'esquerres, però no m'agrada provocar. Vull pensar que podré establir una connexió amb la persona que tinc davant, i això es manifesta en el meu cinema.

Quin és el millor record que té relacionat amb el cinema?

— Una de les experiències més commovedores que he viscut va ser Cinema Paradiso, perquè és una pel·lícula en la qual reia i plorava, i aquesta experiència col·lectiva d'estar en una sala plena de gom a gom amb aquesta música meravellosa d'Ennio Morricone i tothom plorant i rient, això no té preu, i és el motiu pel qual jo segueixo reivindicant avui dia el cinema en sales.