Crítica de cinema
Cultura Cinema 16/03/2017

La bella y la bestia

Gerard Casau
1 min

La bella y la bestia, el film d'animació que Disney va estrenar el 1991, tenia el seu cim d'espectacularitat en el ball de la protagonista i el príncep bestialitzat en una fastuosa estança virtual. Un quart de segle després, l'estudi va una mica més enllà en la història, però ara la infografia ja no és un esdeveniment, sinó la norma vertiginosa que deixa Emma Watson com a relíquia d'imatge real.

La pel·lícula ja havia donat peu a un musical de Broadway i a un espectacle de dansa sobre gel, però integrada en el pla de remakes de carn i ossos emprès recentment per la productora, la cinta dirigida per Bill Condon adquireix un altre tarannà: semblaria que l'objectiu de Disney és canonitzar la feina prèvia i convertir-se en portaveu oficial dels contes populars. Aquesta La bella y la bestia es justifica amb algunes novetats -les cançons que Alan Menken ha afegit al repertori, els personatges que visibilitzen l'homosexualitat a l'imaginari de l'estudi... a través de l'estereotip de marieta-, però la raó de ser de l'empresa és el reconeixement de caracteritzacions, escenes i vestuaris patentats per la versió dibuixada. L'operació repetidora és simpàtica de tan extremada, sobretot perquè el transvàs de llenguatge i tecnologia provoca accidents inesperats: els entranyables utensilis antropomòrfics que fan de criats de la Bèstia tenen ara una aparença estranya, a mig camí entre el clickbait que promet ensenyar-nos com serien els personatges Disney “a la vida real” i aquelles atraccions de fira il·lustrades amb falsificacions degenerades de Pluto i l'ànec Donald.

stats