L'Animac inaugura aquest dijous 19 de febrer la 30a edició amb el lliurament del Premi Honorífic a la irlandesa Nora Twomey, directora creativa de Cartoon Saloon i autora de joies animades com The breadwinner. El Premi Animation Master serà per a l'animador alemany Andreas Hykade. L'Animac programarà retrospectives dels dos premiats, que oferiran sengles classes magistrals. El lema Things change és el leitmotiv d'una edició que reflexiona sobre el canvi amb convidats com el productor de Flow, Ron Dyens, o la dibuixant Bea Lema, que ha adaptat a curt animat el seu còmic El cuerpo de Cristo, Premio Nacional de còmic del 2024. El festival també homenatjarà Montxo Algora, comissari i fundador d’ArtFutura pel seu paper en la introducció de la cultura digital a l’Estat.
“Els estudiants d'animació tenen por que els acabi substituint una IA”
L'Animac de Lleida, dirigit per Carolina López Caballero, inaugura una nova edició i celebra el 30è aniversari
BarcelonaA principis dels noranta, tot just acabar la carrera de Belles Arts, Carolina López Caballero (Villafranca de los Caballeros, Toledo, 1966) va marxar a Anglaterra per estudiar animació. Hi va descobrir la profunditat i la riquesa del cinema animat internacional i va dirigir un curt, Swan song, que es va projectar al Festival de Londres al costat del mític Creatures comfort de Nick Park, cofundador d'Aardman. Al tornar a Barcelona, veient la disparitat entre el panorama anglès i el català pel que fa a animació, va aprofitar una projecció del seu curt al departament de cinematografia de la Generalitat per entregar als responsables un gruixut dossier amb un projecte per fer un festival d’animació a Catalunya. “Aleshores a Anglaterra hi havia festivals d’animació, Channel Four, BBC2... Però això era el desert, i jo, a més de la llavor com a creadora, sempre he tingut la vocació de compartir”, explica López Caballero.
Així podria haver començat la història de l’Animac, la Mostra de Cinema d’Animació de Catalunya que aquest dijous arrenca una nova edició i celebra el seu 30è aniversari, si no fos perquè aquell dossier es va guardar en un calaix i es va perdre per sempre. La història del festival comença en realitat el 1996, quan l’Ajuntament de Lleida demana a les entitats culturals locals idees per commemorar el centenari del cinema i dos estudiants de l’escola d’art municipal proposen organitzar un festival d’animació. Amb el nom inicial de Cinemàgic i rebatejat com Animac a partir de la segona edició, el festival ja portava quatre edicions quan, per consolidar el projecte, l’Ajuntament va fitxar el 2001 com a directora una noia que, al capdavant de la secció Anima’t del Festival de Sitges, ja era considerada una de les grans expertes en animació de Catalunya: Carolina López Caballero. Destí o casualitat, deu anys després d’imaginar un festival d’animació per a Catalunya va acabar dirigint-ne un.
Sota el lideratge de López Caballero, l’Animac va perfilar la seva identitat com a plataforma de l’animació d’autor internacional: “A Sitges feia un programa més orientat a l’animació japonesa i de gènere, però a Lleida vaig veure les possibilitats d’explorar l’animació més experimental i les connexions amb altres disciplines. L’Animac era un festival petit, i això ens permetia ser més radicals”. El 2003 va fer un pas enrere per motius personals i va cedir el timó a l’animadora basca Isabel Herguera, però el 2012 va tornar a la càrrega amb un encàrrec molt específic: que l’Animac connectés amb el públic de Lleida. “La direcció artística de la Isabel va ser un 10, però l’Ajuntament considerava que el festival no acabava d’arrelar a la ciutat –recorda López Caballero–. Per aconseguir-ho vam començar a articular la programació per temàtiques i a potenciar diversos públics: l’infantil i juvenil, que avui dia esgota les 10.000 places que oferim de sessions escolars, les escoles d’animació, que s'instal·len a l’espai Animacrea, i els estudiants d’animació que participen en l’Animac Campus”.
La revolució tecnològica de l'animació
Les tres dècades de la mostra han coincidit amb una gran transformació del cinema animat. “Fa trenta anys semblava que el 3D es menjaria la resta de tècniques, fins i tot l’stop-motion, però això no ha passat –diu López Caballero–. El desenvolupament tecnològic ha sigut brutal, però cada vegada hi ha més joves fent animació artesanal i més centres de formació. Els estudiants surten de l’escola amb un nivell boníssim i, en general, l’animació que es fa ara és molt millor”. També ha canviat en aquests anys la percepció que el públic té de l'animació. “Els meus primers anys al Festival de Sitges encara havia d’explicar que l’animació no era una cosa exclusiva per a nens i nenes”, recorda López. Tot plegat ha fet possible èxits com el de L'Olívia i el terratrèmol invisible, la primera pel·lícula d'animació catalana en stop-motion, que va presentar a l'anterior Animac un work in progress i va acabar guanyant premis a Annecy i als Gaudí. "El seu èxit ha sigut molt important, perquè ha demostrat que a Catalunya podem fer una gran pel·lícula amb un bon guió i animació impecable que tingui repercussió internacional", diu.
La gran incògnita que plana avui dia sobre el món de l’animació, igual que en la majoria d’arts visuals, són els canvis que comportarà l’arribada de la intel·ligència artificial. López Caballero prefereix “parlar d’intel·ligències artificials en plural” i es mostra cauta, però optimista. “Per una banda, les IA estan facilitant processos com els storyboards, però no són un pinzell màgic, darrere sempre hi ha d’haver artistes amb criteri –opina–. La IA es carregarà molts llocs de treball, però en generarà de nous”. Per contra, la directora de l'Animac augura que “ens esperen anys de menjar-nos coses molt lletges fetes amb IA, com quan va sortir el 3D”. I constata la inquietud que aquesta tecnologia provoca en les noves generacions d’animadors. “Els estudiants d'animació estan molt espantats, tenen por que els acabi substituint una IA –assegura–. I en part tenen raó d’estar preocupats, però jo confio plenament en la creativitat humana, sempre serà necessària”.
A través de la seva feina com a directora de festivals i programadora, López Caballero ha pogut conèixer la majoria dels seus herois, mestres de l'animació internacional com el cofundador de Ghibli Isao Takahata, els germans Quay i Jan Švankmajer, a qui va organitzar una exposició a Sitges i després al CCCB. Però destaca les classes magistrals que van oferir a l'Animac els animadors Michaël Dudok de Wit i Regina Pessoa: "No es van limitar a explicar la seva obra, sinó com entenien l'acte creatiu, amb un discurs proper a la poesia". Tants anys tractant amb animadors l'han convençut que tots comparteixen certes qualitats. "Són persones amb un món interior molt gran, artistes molt sensibles que toquen moltes tecles, des dels guions als dibuixos i la part tecnològica, i molt respectuosos amb la feina dels altres –assegura–. Jo he vist de prop el món del cinema, i qualsevol actor de tercera ve amb unes exigències que no tenen res a veure amb les d'un Isao Takahata o un Satoshi Kon, que són gent molt humil. També conec una mica el món de l'art, i allà volen els punyals, però en l'animació sempre hi ha bon rotllo. La gent de l'equip de l'Animac sempre m'ho diu: els convidats que venen al festival són adorables".
