Pierre Goldman, un revolucionari jueu a judici

BarcelonaA la França dels anys 70, durant la ressaca del Maig del 68 que va confrontar els somnis revolucionaris al pragmatisme petitburgès, el públic de l'època va seguir de manera obsessiva un judici. Pierre Goldman, l’acusat, era un comunista que havia lluitat per la revolució a Veneçuela, un jueu fill de l’Holocaust i un escriptor que havia seduït la intel·lectualitat parisenca amb l'autobiografia Souvenirs obscurs d'un juif polonais né en France [Records foscos d’un jueu polonès nascut a França]; al mateix temps, era un criminal que havia confessat tres atracaments a botigues. La clau del judici era un crim que Goldman es negava en rodó a reconèixer: l’atracament a una farmàcia que havia resultat en la mort de dues dones. Va ser un dels processos més mediàtics de l’època, seguit en viu per dotzenes de periodistes i per una cort de seguidors de Goldman i celebritats com l’actriu Simone Signoret i el filòsof marxista Régis Debray.

Aquest divendres arriba als cinemes El caso Goldman, sòbria i documentada reconstrucció del judici en què tot el protagonisme recau sobre la paraula: la incontenible retòrica revolucionària de Goldman, que té en el seu enginy i vehemència la seva millor arma i també el punt dèbil; la intel·ligència eficient i discreta de l’advocat de Goldman, el populisme entabanador del fiscal i la veritat fràgil de la desena de testimonis que declaren. El director de la pel·lícula, Cédric Kahn, ho compara tot plegat amb el judici a O.J. Simpson: "En els dos judicis la defensa de l’acusat no es basa en els fets sinó en girar la truita i acusar de racista la societat i el sistema". A més, diu el director, tots dos processos són una finestra al món en què transcorren, ja siguin els Estats Units dels 90 o la França dels 70, que, afegeix, s’assembla molt a la França actual. "Hi ha la mateixa fractura entre l’esquerra i la dreta, entre la immigració i els francesos d’origen i entre les elits intel·lectuals i la suposada França real. És com si la sociologia del país no hagués canviat".

La dèria francesa per debatre

Al repartiment del film apareix un nom que està d’actualitat: Arthur Harari, que interpreta l’advocat de Goldman i també és coguionista d’un altre film judicial, Anatomía de una caída, que fa uns dies guanyava l’Oscar al millor guió original. El caso Goldman i el film de Justine Triet tenen un altre tret en comú: la preocupació per la tendència de la justícia en basar judicis legals en la història i el caràcter dels acusats, i no en els fets. "El problema és que el sistema judicial de França és força peculiar –diu Kahn–. A diferència del sistema anglosaxó, més basat en els fets i les proves, el nostre sistema legal té una tradició una mica literària i teatral. Cal entendre que a França no hi ha res que ens agradi més que parlar i debatre, i no només als judicis, també a la premsa. De vegades ens interessa més el debat que arribar a una conclusió".

De fet, veient la pel·lícula no és fàcil arribar a una conclusió sobre la innocència de Goldman: l’austera posada en escena i la multiplicitat de relats contradictoris que ofereixen els diversos testimonis –començant pel mateix Goldman– fan esquiva la veritat dels fets a judici. Fins i tot Kahn evita posicionar-se sobre la innocència o culpabilitat de Goldman: "Tinc la meva opinió, com qualsevol, però la meva convicció no és una veritat. França fa quasi mig segle que s'interroga sobre la innocència o culpabilitat de Goldman a través de llibres, articles, però el que m’interessava a mi era el seu extraordinari ús del llenguatge, tant al seu llibre com al judici". D’aquesta posició emana un retrat sobre la complexitat, tant de la figura de Goldman com de la mateixa justícia. "En absència d’evidència i proves només queda la dialèctica –diu el director–. I la defensa de Goldman va fer un ús de la paraula impressionant".

La rellevància històrica del cas Goldman està també en la importància que cobra la identitat jueva de l’acusat, tema sempre espinós en el país que va fer de l’afer Dreyfus una qüestió d’estat. Goldman, fill de jueus polonesos que van lluitar a la resistència francesa, va utilitzar la seva popularitat per reforçar el debat sobre l’antisemitisme a França entre les elits intel·lectuals parisenques. "En els jueus de la seva generació pesava més el comunisme i els ideals polítics que la identitat jueva –diu Kahn–. Goldman va ser un dels primers a reivindicar el seu judaisme. I és quan es defineix com a «comunista, revolucionari i fill de Shoah» que es converteix en una icona". Sobre l’antisemitisme actual de França, però, Kahn es resisteix a pronunciar-se. "Més que un antisemitisme hi ha diferents antisemitismes: un d’històric més aviat burgès amb què s’identifica l’extrema dreta, un neoantisemitisme de les banlieues per la identificació amb Palestina... A França hi ha antisemitisme, sí, però no és un país profundament antisemita".