El mític supergrup de Marvel per fi té una pel·lícula a l’altura del seu prestigi

Era un pecat. Que Marvel no hagués estat capaç de fer una versió cinematogràfica amb cara i ulls dels 4 Fantàstics era imperdonable. Cap versió (tronades, com la produïda per Roger Corman el 1994, o toves, fallides i lletges com les dirigides per Tim Story i Josh Trank al segle XXI) feia justícia a la grandesa d’aquesta família de superherois que eren el rovell de Marvel, la pura essència del poder encisador dels còmics de grapa. Al final, el més semblant que hi havia en cinema als 4 Fantàstics era… Els increïbles, que no era ni de Marvel ni eren ells, però era una família amb superpoders amb gairebé el mateix carisma que la unitat formada per Reed Richards, Ben Grimm i els germans Sue i Johnny Storm.

Arriba ara Los 4 Fantásticos: primeros pasos no només amb la sensació de nova temptativa d’aprovar per fi aquella assignatura troncal que t’ha quedat tots els anys per setembre, sinó també amb l’aroma de gran esdeveniment: MCU traient el santcristo gros ara que ja no saben com rendibilitzar o donar un mínim d’atractiu a altres franquícies de superherois. Altíssimes expectatives doncs i… alts resultats també (dir altíssims seria potser fer-ne un gra massa).

Los 4 Fantásticos: primeros pasos té força gràcia, que és una cosa que potser fa anys que no diem d’una pel·lícula Marvel. Totes les decisions que pren li cauen dretes: el càsting, que en anteriors versions era un cataclisme, aquí és un gol per l’escaire (molt bé la serenitat de l’ubic Pedro Pascal i Joseph Quinn amb l’estil pocavergonya d’un Robert Downey Jr., però Vanessa Kirby se’ls menja a tots); l’estètica retrofuturista entre la Nova York pop dels 60 i la carrera espacial vintage és seductora; els arxienemics, deunidó l’impacte visual que tenen (i no eren precisament fàcils de resoldre), i la trama barreja transcendència i frivolitat, escala humana i aventura còsmica amb aquella alquímia de la qual només Stan Lee i Jack Kirby semblaven tenir la fórmula.