Una comèdia negra més aviat gris amb Joaquin Phoenix i Pedro Pascal

Si a algú, a mitja projecció d'aquesta pel·lícula, li ve al cap el pensament intrusiu que si, en lloc d'Eddington, el poble que hi surt es digués Springfield i, en comptes d’un film, això fos un episodi d'Els Simpson tot plegat tindria més gràcia, poca cosa hi hauria a rebatre. Perquè com a comèdia negra sobre els comportaments dels ciutadans rasos nord-americans en situacions concretes, Eddington justeja. I, compte, perquè encara seria una analogia benèvola. Si en lloc de la perspectiva de la sàtira es vol valorar la nova pel·lícula d’Ari Aster com a al·legoria dels Estats Units a partir dels successos que tenen lloc al microcosmos d’un poble petit, tal com ha fet, per exemple, John Sayles en repetides ocasions (Lone star, La terra promesa, Silver City…), llavors la comparació seria sagnant.

No se’n surt gaire bé, Ari Aster, aquell director tan prometedor de films de terror (Hereditary, Midsommar), en aquest registre de cronista misantrop i sorneguer de les tensions socials als Estats Units. Li manca focus. Parteix d’una tesi clara, això sí: en períodes d’incertesa, com ara els mesos durs de la covid-19 en què té lloc l’acció del film, la societat s’estressa, i és llavors quan la desorientació, la por i l’angoixa engendren discursos d’odi i comportaments violents. D'aquella pols venen aquests fangs, sembla voler advertir-nos el director de Nova York. Passa, però, que en aquesta panoràmica sobre l'estupidesa humana, Aster no discrimina. Ho barreja i ho ridiculitza tot: QAnon i antifa, Black Lives Matter i els antivacunes, MAGA i les xarxes socials, les fake news i la desobediència civil. Un posicionament sense posicionament que podria tenir el seu què si no fos perquè el film s’allarga, es torna excessiu i no troba mai el seu centre de gravetat. Entre tanta dispersió, dos o tres acudits ben tirats o algunes explosions de violència sorprenents no són suficients per fer rodó.