Suspens hitchcockià per als temps del #JoSíQueEtCrec

El extraño ens presenta la Julia, una jove que arriba a Bucarest amb el seu xicot, a qui han ofert una nova feina allà. Ella, en canvi, sembla haver renunciat a la seva carrera d’actriu, i passa les hores mirant pels grans finestrals del seu nou pis, fins que s’adona que a l’edifici del davant hi ha un individu, una ombra, que sembla estar-la observant nit i dia. La inquietud està servida, amb un peu a La finestra indiscreta i l’altre a la llarga tradició d’històries sobre dones que es queden soles amb les seves pors. El llum de gas no triga a encendre’s per a Maika Monroe (que en la dècada que ha passat des d’It follows no ha parat de patir a la pantalla), rodejada d’homes suposadament benintencionats que no paren de dir-li que tot això només són imaginacions seves. I, de fet, és possible que uns anys enrere la resolució del misteri hagués caigut del cantó de la paranoia sense fonament. Però ara, avui, el film s’alinea fermament amb la necessitat de creure a qui se sent víctima de la mirada depredadora del patriarcat.

No hem de prendre'ns a la lleugera la tensió sense estridències que Chloe Okuno dissenya en el seu debut, i que aconsegueix modular una herència carregada d’alt voltatge misogin com és la del suspens hitchcockià per tal de sintonitzar-la de manera natural amb l’agenda moral dels temps actuals.