Cinema
Cultura  /  Crítiques 03/08/2022

Una faula macabra sobre els límits de la crueltat humana

Disponible a l'Atlàntida Film Fest, 'Earwig' va guanyar el Gran Premi del Jurat de l'últim Festival de Sant Sebastià

2 min
Romane Hemelaers a 'Earwig'
  • Direcció: Lucile Hadzihalilovic. Guió: Geoff Cox i Lucille Hadzihalilovic.
  • 114 minuts.
  • Regne Unit, França i Bèlgica (2021).
  • Amb Paul Hilton, Romane Hemelaers i Romola Garai.

Recórrer el fascinant univers audiovisual de la francesa Lucile Hadzihalilovic suposa endinsar-se en un territori d’atmosferes truculentes i simbologia sinistra. Autora d’un corpus fílmic hipnòtic i compacte, la cineasta de Lió retorna una vegada i una altra a la idea de l’ultratge del cos d’un infant per sublimar la vulnerabilitat i crueltat de l’ésser humà. En la seva opera prima, La bouche de Jean-Pierre, del 1996, Hadzihalilovic va abordar l’abús infantil fent gala d’un pudor que caracteritzaria el conjunt de la seva obra, en què l’horror tendeix a presentar-se envoltat de penombra o en fora de camp. Després, Innocence –un retrat del pas a l’adolescència d’un grup de noies– va consolidar l’interès de la cineasta per un lirisme macabre, marcat pel confinament de les seves protagonistes.

Tràiler d''Earwig'

Ara, amb Earwig, adaptació de la novel·la homònima de B. Cailing, Hadzihalilovic completa una espècie de díptic iniciat fa sis anys amb Evolution, film que relatava el viacrucis d’un nen sotmès a uns tractaments que feien pensar en els experiments del metge nazi Josef Mengele. Els protagonistes d’Earwig són la petita Mia (Romane Hemelaers) i el seu cuidador, Albert Scellinc (Paul Hilton), que conviuen en un tètric apartament “en algun lloc d’Europa, a mitjans del segle XX”. La història, amarada de l’imaginari de Kafka, abraça el gènere fantàstic gràcies a uns misteriosos implants dentals que l’adult ha d’ajustar regularment en la boca de la nena, mentre que la foscor dels escenaris invoca l’univers vampíric (el tram inicial d’Earwig fa pensar en la magnífica Deixa'm entrar de Tomas Alfredson). Hadzihalilovic sap aprofitar el misteri que emana del mutisme dels seus personatges, fins i tot quan l’esteticisme de les imatges sembla devorar els esquius significats de la pel·lícula.

stats