El film que s’endurà l’Oscar a millor pel·lícula internacional?

En la intrigant arrencada d’El agente secreto, l'Armando, el protagonista vidu a qui dona vida Wagner Moura, s’atura en una benzinera en el trajecte cap a Recife. A terra hi ha estès un cadàver que no sembla amoïnar l’empleat de l’establiment. És Carnaval. Hi ha violència, però res s’atura. Quan la policia apareix al lloc, s’interessen més pel protagonista que pel mort. En el seu llargmetratge més ambiciós fins al moment, Kleber Mendonça Filho retrata el Brasil dels anys setanta com una suma de contradiccions travessades per la normalització de la violència (no només) d’estat. El film, nominat a l'Oscar a la millor pel·lícula i a la millor pel·lícula internacional, se centra en un militant clandestí establert en una casa-refugi de dissidents que comença a treballar amb una identitat falsa al Registre Civil i pensa a fugir del país amb el fill.

Mendonça Filho concep la pel·lícula amb el pols i la potència audiovisual dels grans thrillers polítics dels anys setanta: la trajectòria del personatge està marcada per l’amenaça constant, que es concreta en una sèrie de secundaris perfectament perfilats com a policies abusadors i assassins a sou. El director brasiler plasma la seva devoció pel cinema de gènere i la sèrie B mitjançant petites picades d’ullet, com el paper que hi juga Tauró de Steven Spielberg i la subtrama al voltant de la cama peluda assassina. La força d’El agente secreto de vegades trontolla per aquest voler abastar molts assumptes lligats a la repressió política i la resistència, també els que tenen a veure amb el seu llegat en el present. Però som davant d’un esplèndid exercici de cinema antifeixista practicant des del gènere, en què la militància es plasma més a través d’actituds que de discursos: de l’empenta de la militant veterana que acull els dissidents (com cuida sempre Mendonça Filho els papers de dones ja no tan joves) al carisma vital de l’Armando, que, com el director, afronta amb coratge la realitat del país que estima.