'Històries de la bona vall': la possibilitat d’una arcàdia periurbana amagada al nord de Barcelona

"Què hauria de mostrar un film sobre Vallbona?", pregunta José Luis Guerin, des del fora de camp, als habitants d’aquest barri a l’extrem nord de Barcelona, en l’audició in situ que organitza l’equip d’Històries de la bona vall. El cineasta introdueix a l’inici de la seva nova pel·lícula extractes del càsting efectuat per a aquest projecte que parteix de Primeras impresiones (2023), una peça d’encàrrec amb motiu de l’exposició Una ciutat desconeguda sota la boira al Macba. Guerin es posiciona així com un director disposat a rodar una pel·lícula oberta (un "work in progress", segons els crèdits), però no merament observacional; sinó construïda a partir de la realitat que se li ofereix davant de la càmera.

Històries de la bona vall connecta inevitablement amb En construcció (2001), en la seva immersió docuficcional, amb rerefons poètic, en un barri en plena transformació a causa d’unes reformes que, lluny de beneficiar els veïns, els desposseeixen. Fins i tot alguns dels protagonistes actuals parlen d’aquells desplaçaments del centre (el Raval) cap a aquest barri perifèric al districte de Nou Barris, fet que certifica aquesta continuïtat en una narrativa en què la identitat de Barcelona és marcada pel conflicte amb les polítiques urbanístiques. Però aquest nou film batega amb la personalitat pròpia que li atorga la idiosincràsia demogràfica i geogràfica de Vallbona, un territori fronterer, travessat per autopistes i vies de ferrocarril, configurat pels habitatges d’autoconstrucció i els pisos de protecció oficial que conviuen amb els camps de conreu i el tram al descobert del rec Comtal.

Aquest paisatge periurbà de fons és gairebé sempre present en un film que combina l’atenció a les experiències individuals amb el dibuix d’una col·lectivitat. Vallbona és un barri sense a penes memòria documental. Per això el director improvisa unes primeres imatges enregistrades a la manera antiga, en súper-8. Però també desconeixem el present dels seus habitants. Guerin s’atura a escoltar les seves històries, que transcorren als marges: la por de les dones russes, el relat sobre el noi que es llança des del pont, la parella amb el marit afectat d’una malaltia neurodegenerativa, l’home recol·locat després d’un desnonament, la noia que va tenir la mare a la presó, els veïns veterans que recorden les lluites històriques del barri... En una pel·lícula atenta a la diversitat cultural que aplega un barri com Vallbona, cal assenyalar el català xava genuí dels pagesos que fan petar la xerrada al voltant de la taula del cafè, un registre difícil de trobar al nostre cinema.

José Luis Guerin:

“La calidesa de la vida normal ja no existeix al centre de Barcelona”

Si la mateixa demografia del barri comporta un mosaic d’històries i llengües diverses, José Luis Guerin posa les estratègies del cinema al servei de construir una noció de col·lectivitat. El català no és només la llengua dels pagesos, també la que comparteix la canalla a l’escola, en la primera escena grupal que presenta la pel·lícula. Mitjançant els enquadraments, els motius recurrents (els trens que no paren de passar al fons), el muntatge i la continuïtat entre pla/contraplà, el director genera espais compartits i connexions entre experiències en principi individualitzades. En l’escena més cinèfila, els veïns es congreguen per acomiadar un dels protagonistes més entranyables, l’Antonio, en un funeral on sona La vall del riu vermell i que recorda la idea de comunitat a les pel·lícules de John Ford.

El contacte amb la natura agermana molts habitants: la cura dels tomàquets i les roses dels pagesos, la canya de sucre que planta la família índia, les flors silvestres que recull la família portuguesa en la seqüència més bellament poètica del film... Però és sobretot mitjançant el rec Comtal que Guerin dibuixa, d’una manera molt renoiriana (Pierre-Auguste, però sobretot Jean Renoir), la possibilitat d’un espai de trobada lliure i popular, obert a totes les procedències i generacions, sensual, juganer i acollidor, una àgora fluvial de ressonàncies gairebé utòpiques que hi és fins al final, malgrat l’amenaça fora de camp d’unes forces de seguretat disposades a desbaratar aquesta petita arcàdia amagada al nord de Barcelona.