'Star wars' amb actors no professionals en un poblet del nord de França

Ruralisme contemplatiu, humor absurd i rerefons filosòfic: són les senyes d’autor del francès Bruno Dumont des que va debutar el 1997 amb La vida de Jesús i es va guanyar la fama de cineasta inclassificable i sovint polèmic. Malgrat el seu reconeixible estil, a Dumont li agrada renovar-se, ja sigui realitzant una minisèrie com P’tit Quinquin o jugant amb el musical a Jeannette, la infància de Joana d'Arc. Amb L'imperi, guanyadora del Premi del Jurat al Festival de Berlín del 2024, es proposa fer una obra de ciència-ficció èpica.

Un poble del nord de França es transforma en el camp de batalla de dues faccions alienígenes: els Zeros, que volen reduir els éssers humans als seus impulsos més animals, i els Uns, que volen implantar una societat més igualitària a la Terra. El destí d’aquesta guerra cau en mans d’un nadó anomenat El Líder, que es convertirà en l’objectiu d’ambdós bàndols.

Encara que la premissa insinua una reflexió sobre la polarització en l’era digital, al director l’interessa més construir una farsa en què bona part de l’humor resideix en el contrast entre l’argument, propi de Star wars, i el paisatge rural, poblat d’actors no professionals amb aspecte de vilatans –també n'hi ha de professionals com, entre d'altres, Fabrice Luchini. L’acudit perd gràcia ràpidament, i la manca d’imatges potents, presents en altres films de Dumont com L’humanité, condemna L'imperi a l’oblit instantani.