Quan fa que no dius que una pel·lícula és 'maca' sense ironia?

Quan pensem en la infància com un paradís perdut segurament tenim al cap un període idealitzat que pot anar més o menys dels cinc als onze anys. Els nostres records no rebobinen més enllà perquè, generalment, la nostra memòria dels primers anys de vida sol ser una nebulosa d'impressions poc contornejades. Little Amélie, però, no tria aquest camí. Aquesta adaptació de Metafísica dels tubs d'Amélie Nothomb pren el substrat autobiogràfic de la novel·la sobre els primers records de l'escriptora belga (va néixer i viure fins als tres anys amb la seva família al Japó) per fer créixer un Edèn de dibuixos animats.

La parella de directors Mallys Vallade i Liane-Cho Han Jin Kuang han evitat l’abstracció o una estètica purament sensorial, temptacions habituals a l’hora d’il·lustrar aquesta etapa de la vida. El traç de Little Amélie és figuratiu, però sense siluetar; i el relat explica un seguit de vinyetes narratives de la A a la Z, però amb fuites oníriques o al·legòriques. Gràcies a aquestes decisions, la pel·lícula té més amplitud de compàs: és una animació tendra, amable i comprensible per al públic infantil i prou inventiva, profunda i allunyada de clixés pels adults. Si de vegades fins i tot sembla, paraules majors, El conte de la princesa Kaguya del sensei Isao Takahata! Un film molt bonic sobre les primeres revelacions de qualsevol ésser humà: adonar-se primer que viure és extraordinari, però que també pot ser molt dolorós després.