Pixar s’encadena a la seva fórmula

Una de les teories que han mirat d'explicar la davallada creativa de Pixar és la proliferació de seqüeles en una companyia que, durant la seva primera i magnífica època, va estrenar nou pel·lícules originals i només una seqüela (I quina una: Toy Story 2). A partir del 2010 –i en sintonia amb l’hegemonia de les franquícies del Hollywood actual–, Pixar es va convertir en una màquina d’explotar nostàlgia i allargar sagues. Semblava que la solució a la crisi artística havia de passar pel retorn a les històries originals i el risc creatiu. El problema és, ras i curt, que les noves pel·lícules originals de Pixar no ho són gaire, d’originals. I a cop de repetir les mateixes idees narratives i estètiques estan aconseguint que les avorrim.

A Elio, la fascinació per l’espai i l’existència de vida extraterrestre són el refugi d’un nen orfe i solitari que fa realitat el seu somni de ser abduït per alienígenes, tot i que havent d’interpretar el rol d’ambaixador de la Terra en una mena d’ONU interplanetària. L’optimisme científic de Carl Sagan i la ciència-ficció juvenil dels 80 (E.T., Exploradors) són les referències òbvies d’un film que, tanmateix, s’encadena al llibre d’estil de l’estudi i que, a partir de cert moment, subordina cada fase del relat al procés de superació emocional del protagonista. Per sota d’aquest exercici de teràpia infantil hi ha una pel·lícula d’aventures prou entretinguda amb alguns gags eficaços i un secundari trempat (Glordon), però en la falta d’ambició de l’animació –especialment pel que fa als humans– i la irregularitat del ritme s’aprecien les cicatrius d’una producció convulsa i accidentada durant la qual, de fet, va renunciar el director original (Adrian Molina) i es va reescriure la personalitat de l’Elio per esborrar qualsevol tret queer.

[Podeu consultar els cinemes on es projecta en català en aquest enllaç]