Qui salvaries, la teva família o el món?: el nou dilema de Shyamalan

Quatre individus estranys que carreguen unes armes esmolades arriben a la paradisíaca cabana on passa uns dies de vacances una parella gai i la seva filla adoptada, i els fan la més impensable de les súpliques: han de matar un membre de la seva família; si s'hi neguen, tota la humanitat quedarà condemnada. Aquest és l’inassumible punt de partida de La cabana de la fi del món, de Paul Tremblay, una novel·la que, jugant entre el suspens íntim i el ressò còsmic, gairebé semblava concebuda perquè M. Night Shyamalan la posés en imatges. Recordem que a Senyals el director va presentar-nos una catastròfica invasió extraterrestre com a catalitzadora de la sanació espiritual d’un pastor protestant que havia perdut la fe. I el cert és que el domini de les distàncies i el fora de camp del firmant d’El sisè sentit donen a Llaman a la puerta la tensió necessària per fer avançar una dramatúrgia impossible. Com a mínim, fins que ens adonem que, a l’hora de la veritat, el que més interessa a Shyamalan d’aquesta història és donar certeses (poc convincents) a aquells punts que Tremblay prefereix deixar sota una llum ambigua.

Això sí, la familiaritat que susciten les imatges televisades de catàstrofes naturals, pandèmies i avions caient del cel conjuga una pregunta torbadora: quin sentit té demanar un sacrifici d’alè bíblic en l’època del doomscrolling, on els senyals de l’Apocalipsi són susceptibles d’entendre’s com meres peces en una cadena de males notícies?