La nostàlgia es cobra una nova víctima

En el moment de la seva estrena, l’any 1997, Sé lo que hicisteis el último verano es va entendre com el revers funcional de Scream. Un exercici de credibilitat per part del guionista-ideòleg de totes dues, Kevin Williamson, que potser volia demostrar que sabia explicar una història de terror sense emprar picades d’ullet ni girs metalingüístics, adaptant una novel·la de Louis Duncan sobre un grup de joves que perden la innocència la nit en què atropellen un desconegut i decideixen desfer-se del cos perquè no faci la traveta als seus somnis de futur… tot i que, evidentment, aquest pecat no permetrà que se surtin amb la seva tan fàcilment. Williamson no participa en la seqüela-reactivació de la franquícia que ara arriba a les pantalles, i que queda en mans de Jennifer Kaytin Robinson, directora i coguionista, que sí que ha volgut recórrer a la referencialitat per tal d’idealitzar el film original com el clàssic que mai va ser.

Però, més enllà de la nostàlgia autoconscient, hi ha un detall que indica una comprensió profunda del material que s’està tractant: les floretes que els personatges dediquen a la seva bellesa, i a la dels protagonistes de la primera cinta. D’això anava, en el fons, Sé lo que hicisteis el último verano (i bona part del cinema de terror): de posar en perill gent sexi amb finalitats lúdiques. I en emmirallar el jove repartiment amb el present madur dels seus antecessors, la pel·lícula revela que l’horror real no està en cap garfi esmolat, sinó en la fredor amb què Hollywood oblida i reemplaça els cossos a qui va prometre l’estrellat.