Els privilegiats que sobreviuran a l'apocalipsi

A la tanda de musicals insòlits que han protagonitzat la temporada cinematogràfica, d'Emilia Pérez a Polvo serán, s'hi afegeix ara The end, la primera ficció de Joshua Oppenheimer, el cineasta que fa uns anys va causar sensació amb The act of killing (2012), aquell documental en què alguns dels responsables del genocidi a Indonèsia als anys setanta recreaven els seus crims si estiguessin actuant en una pel·lícula de Hollywood. Malgrat tractar-se en aparença d'una proposta diferent, Oppenheimer reincideix a The end en la idea de com els responsables d'alguna atrocitat recorren a l'artifici per reescriure impunement la seva pròpia història.

The end ens endinsa a l'interior d'un búnquer de luxe on es refugien un matrimoni, el seu fill de vint anys, nascut en captivitat, i els seus ajudants, després que el món hagi patit una apocalipsi de la qual el patriarca és en part responsable. Drama de cambra amb cançons més que no pas film de supervivència, The end ressegueix de quina manera l'arribada d'una jove de l'exterior sacseja l'univers moral fictici en què s'havien instal·lat els protagonistes. Oppenheimer construeix un convincent hàbitat per als personatges, una residència carregada d'obres d'art dins d'una mina de sal que resulta tan fascinant com desassossegadora. Molt òbvia en el seu discurs sobre el privilegi, la pel·lícula no sap explotar les possibilitats del musical, per molt que compti amb un repartiment de luxe encapçalat per Tilda Swinton, i no assoleix l'impacte emocional que busca al llarg de més de dues hores.

[En aquest enllaç s'indiquen les projeccions en versió original subtitulada al català]