Marvel agafa oxigen amb el seu equip de suplents

En una escena de Thunderbolts* el Guardià Roig (David Harbour) fantasieja en veu alta amb la idea que algun dia es facin figuretes del grup d’antiherois que acaba de formar. Però la seva filla, l’espia i assassina amb mala consciència Yelena Belova (Florence Pugh), el fa callar: “Jo no soc una eina de màrqueting!” El diàleg resumeix la tensió habitual entre l’estratègia corporativa de Marvel i l’esforç d’alguns dels seus creadors perquè les pel·lícules de l’estudi tinguin ànima i personalitat. La bona notícia de Thunderbolts* és que, a diferència d’alguns dels últims productes de l’estudi, no sembla dirigida per una IA: Jake Schreier (Un amic per a Frank) no té un currículum per tirar coets, però aconsegueix dotar de consistència i trempera l’aventura d’aquests antiherois de segona i malvats reformats, una narrativa de superació i redempció que el cinema de superherois ha espremut de valent en els últims anys de la mà de James Gunn i els seus Guardians de la Galàxia o l’Esquadró Suïcida.

Sobta una mica la desgana amb què Sebastian Stan interpreta –per desena vegada entre pel·lícules i sèries– Bucky Barnes, menys central del que s’esperava de l’actor més veterà de la franquícia; el pes dramàtic de la pel·lícula acaba en mans d’una molt més motivada i carismàtica Florence Pugh. Ella i el misteriós Bob (Lewis Pullman) són el més destacat d’uns Thunderbolts que només agafen el nom dels còmics en què s’inspiren. O potser ni això, com ja insinua l’asterisc del títol, perquè si la sorpresa final del primer còmic de Thunderbolts era que aquell nou supergrup estava format per una colla de malvats fent-se passar per herois, al final de Thunderbolts* descobrim que, tot i la voluntat de tenir una identitat pròpia, la pel·lícula no deixa de subordinar la seva existència a convertir la pròxima entrega d’Els Venjadors en un esdeveniment.