Una immersió a pulmó obert en la precarietat

Avui, quan sembla que el cinema pot parlar de tot i ensenyar-ho tot, resulta com a mínim significatiu que l’indret on la major part de les pel·lícules no s’atreveixen a anar sigui el món laboral, justament el que determina el dia a dia de la major part de la població. És un dels grans triomfs del capitalisme: convertir la feina en una mena de tabú dramàtic, un residu on no val la pena que s’aturin les ficcions, no fos cas que comencem a preguntar-nos pel sentit o per la justícia de l’activitat que ocupa les nostres rutines. Afortunadament, encara hi ha alguns cineastes entestats en deixar clar de què viuen (i moren) els seus antiherois, com és el cas d’Alberto Rodríguez.

De fet, el que més sedueix de Los tigres és la descripció de l’activitat que fan els germans que encarnen Antonio de la Torre i Bárbara Lennie, bussos que reparen amb urgència (perquè, ja se sap, el temps són diners) els petroliers que fan parada al port de Huelva. Aquesta professió arriscada erosiona la salut mental i física dels protagonistes, que en un moment determinat es veuen empesos a prendre una mala decisió per sortir del pou. Rodríguez descriu les seves circumstàncies amb precisió, estalviant-se justificacions i judicis, i permet que el públic els acompanyi i aguanti la respiració des de l’altre cantó de la pantalla, reconeixent potser en les imatges subaquàtiques un reflex de la precarietat que ens cala a (gairebé) tots.