Una València àrida, tel·lúrica i mística arriba als cinemes

Sempre respectaré els cineastes obstinats a recórrer un camí impopular. I no hi ha dubte que el periple d’Alberto Morais el porta a un indret solitari: la seva és una trajectòria intractable en la voluntat d’ascetisme, que mai no havia resultat tan manifesta com a La terra negra, un film que retrata l’interior del País Valencià amb el misticisme tel·lúric i l’aridesa dramàtica amb què Bruno Dumont va trucar a les portes de la cinefília ara fa gairebé tres dècades. En el centre del relat trobem Laia Marull (que ja havia treballat amb el director a Las olas i La madre) en la pell de la Maria, una dona que, embolcallada en una aura de fracàs, torna al poble natal per treballar amb el germà en el negoci familiar, un molí industrial. A la feina s’incorpora també el Miquel (Sergi López), un home de passat tèrbol però amb una sensibilitat peculiar i, també, amb un do sobrenatural per influir en els altres. La intimitat que sorgeix entre ells dona els instants més inesperats i càlids d’una pel·lícula que, d’altra banda, no aconsegueix modular de manera plenament convincent els seus girs més hostils, sobretot pel que fa al martiri a què acaba sotmetent el personatge de Marull. Un desequilibri derivat d’una rigidesa autoimposada i una mica afectada que també es trasllada a part dels actors, que Morais tracta com a models bressonians i que a estones semblen lluitar per no seguir l’instint que els duria a un registre més naturalista.