Quan l'encanteri perd tota la màgia

Els trucs d’il·lusionisme demostren que la màgia depèn sovint de la manca d’informació. La segona part de Wicked es proposa explicar la màgia que va caracteritzar El màgic d’Oz i la va convertir en una pel·lícula inoblidable. Seguint les petjades de la primera part (que expandia la història de la Malvada Bruixa de l’Oest i la Bruixa Bona), la nova entrega justifica l’aparença i el conflicte intern dels tres acompanyants de la Dorothy: l’home de llauna, l’espantaocells i el lleó. En conseqüència, Wicked: Parte II es dedica a tancar totes les escletxes que obria l’obra original i que, com ara descobrim, constituïen l’essència del seu encant. Així, el rostre no visible de la Dorothy (l’únic personatge que escapa a la lògica imperant del film) s’erigeix en un amarg recordatori d’una màgia que ja no sembla tenir cabuda en cert cinema contemporani, obsessionat amb la visibilitat total i la representació de totes les coses.

Aquesta fixació afecta negativament la pel·lícula que, massa ocupada per tancar totes les línies argumentals, s’oblida de constituir-se com a obra independent. L’acumulació de girs de guió, la grandiloqüència dels efectes especials i l’expressivitat dels números musicals mantenen la pel·lícula en una elevada intensitat que homogeneïtza tots els esdeveniments, i frustren fins i tot el clímax. Si bé aquesta saturació narrativa és una herència del musical de Broadway, en última instància respon a la decisió de convertir el seu segon acte en una pel·lícula autònoma. Malgrat tot, Wicked: Parte II captura l’aire dels temps i reflecteix la tendència actual de prolongar les icones del passat en un present perpetu, deutor de les narratives serials i de l’actualització constant de les xarxes socials.