'El hilo invisible', l’abjecció com a clau per a la felicitat conjugal
A El hilo invisible, Daniel Day-Lewis –en la que és la seva última pel·lícula... com a mínim, fins que Paul Thomas Anderson, Spielberg o Scorsese tornin a oferir-li un paper llaminer– interpreta un modista que respon al sonor nom de Reynolds Woodcock, de prestigi entre l’alta societat britànica de mitjans del segle passat; un personatge suposadament dibuixat a partir de les zones d’ombra de dissenyadors amb fama d’obsessius, com Oscar Balenciaga o Charles James. Tot i la mania per controlar la seva feina fins al detall més nimi (cosa que el porta a firmar les seves creacions deixant missatges ocults al forro dels vestits), Woodcock té certa debilitat per les imperfeccions; per això, queda encisat per la humil cambrera Alma (Vicky Krieps) en presenciar com s’entrebanca simpàticament. I tan bon punt ella ha memoritzat la comanda d’un esmorzar generós, ell la convida a sopar i se l’endú a casa seva per prendre-li les mides, en tots els sentits. A partir d’aquell moment, l’Alma es converteix en l’amant, la musa i l’empleada de Woodcock, que no triga a deixar clar que les iniciatives i espontaneïtats de la seva companya no són benvingudes en la rutina d’una vida domèstica ideada unilateralment per ofegar tothom que no sigui ell.
Secrets d’un matrimoni
Per encarnar aquest ogre exquisit, que consumeix i descarta les dones que s’atreveixen a estimar-lo (amb la possible excepció de la seva germana i mà dreta, Leslie Manville), Daniel Day-Lewis embolcalla cada expressió i cada gest de Woodcock amb electricitat estàtica, i així genera una mena de contenció crispada que li va com anell al dit a la posada en escena de Paul Thomas Anderson (director, guionista i, aquest cop, també director de fotografia no acreditat). Resulta impossible ignorar el magnetisme de l’intèrpret, però seria erroni creure que El hilo invisible pertany exclusivament a Woodcock/Day-Lewis: l’Alma de Krieps esquiva la submissió per trobar maneres sibil·lines de fer sentir la seva veu i deixar empremta en el relat, inclosa una inesperada rima amb La seducció a través d’uns bolets que actuen com a correctiu per a la masculinitat forassenyada.
Les accions de la protagonista femenina capgiren el desenvolupament d’aquest drama psicològic, cosa que l’acosta als altres films d’Anderson tensats a partir de la polaritat entre dos caràcters (Pous d’ambició, The master), i erradica les nocions preestablertes sobre l’atracció i l’animadversió. En comptes d’aquesta dicotomia, el film proposa un equilibri de forces provocatiu en què l’abjecció és la clau que permet accedir a la felicitat conjugal, gairebé com si Anderson s’hagués tatuat en el subconscient aquella frase de Truffaut en què afirmava que Hitchcock rodava els crims com si fossin escenes romàntiques.
