Itsaso Arana: "La imatge d'un mort et canvia la vida i hauria d'ensenyar-se a les escoles"
La cineasta debuta com a directora amb 'Las chicas están bien', que es presenta a l'Atlàntida Film Fest en la seva estrena estatal
Barcelona¿Qui no vol una setmana de plàcides vacances lluny de la ciutat amb banys al riu i amigues amb qui compartir intimitats, i més si aquestes amigues són com les actrius Itsaso Arana, Bárbara Lennie, Irene Escolar, Itziar Manero i Helena Ezquerro? Las chicas están bien és el debut com a directora d'Arana (Tafalla,1985), s'ha presentat aquest dissabte a l'Atlàntida Film Festival en la seva estrena estatal després de passar per Festival Karlovy Vary i arribarà als cinemes el 25 d'agost. La productora de la pel·lícula, Los ilusos films (La virgen de agosto i Tenéis que venir a verla), li ha fet d'escola a la cineasta, que diu que sense aquesta formació no s'hauria atrevit amb la direcció: "No m'hauria imaginat com".
Sota el cel del pati del centre cultural de la Misericòrdia ha trobat un escenari familiar per a aquest "conte d'estiu que es va encantant" sobre l'amistat femenina amb reflexions al voltant de la interpretació i la mort, i l'aparició d'un gripau i un príncep despistat (Gonzalo Herrero fa d'home decoratiu). "Quantes vegades les ties hem fet bonic a les pel·lícules?", diu Arana. Ara bé, les cinc actrius protagonistes, passades pel sedàs de la ficció, fan d'elles mateixes, i comparteixen experiències autobiogràfiques que la cineasta va recollir amb entrevistes personals abans d'escriure el guió. Al cap i a la fi, una pel·lícula és per a ella "un convit a les teves amigues a casa, una bona xerrada on comparteixes vulnerabilitats". "Som bastant així", diu, o "tant de bo fóssim així". S'explica: "Crec que el cine sempre és una aspiració de l'estat en què m'agradaria que visquéssim més sovint".
El títol respon a aquesta idea. El missatge reconfortant "las chicas están bien" és, en realitat, una utopia. "Estar bé no és tan fàcil. A mi no m'és fàcil estar bé. És una aspiració", explica. Per una banda, "hi ha una exigència sobre el fet de ser dona, i li hem d'abaixar el volum i dir que ho fem com podem". De l'altra, és una frase que llegeix en boca de la seva mare, pronunciada amb despreocupació, "com un auguri": "Repetir-ho també fa que sigui realitat".
La imatge d'un mort
El film sorgeix de dos desitjos personals: "Treballar amb un grup d'actrius i amigues que estimo i reflectir que vinc d'una família de moltes dones". En aquest conte d'estiu allunyat de Rohmer i que s'emmiralla més en el teatre filmat de Matías Piñeiro o en Céline Sciamma, les cinc actrius assagen una obra de teatre d'època en un molí abandonat, "tancades i esperant alguna cosa", una història que es repeteix en la literatura amb exemples com La casa de Bernarda Alba.
"Això ha sigut la meva vida": explica Arana, que descriu l'origen d'aquesta creació amb una experiència de dol autobiogràfica: "Estàvem totes les dones de la família a la casa familiar, al meu poble, al voltant del meu pare, mentre es moria. Aquella imatge em va quedar i sentia que hi havia una lliçó de vida que volia compartir". La lliçó la dona la mateixa Arana a la pel·lícula: "[La imatge d'un mort] és una imatge que et canvia la vida i que hauria d'ensenyar-se a les escoles [...] És una imatge que et dona ganes de viure. ¿No us sembla que els morts s'assemblen a les pintures?"
Un gest de camaraderia
La relació entre les cinc amigues, que s'acompanyen i s'estimen, és gairebé antisistema. "El món convida a fer que les relacions entre dones, i més entre actrius, es tensin. Hi ha una tendència a la competitivitat perquè, objectivament, no hi ha feina per a totes", diu la cineasta, que considera complicat no comparar-se, no sentir-se insuficient o no sentir que no s'encaixa en el món del cinema perquè "és la indústria la que ho fa tota l'estona".
Qualifica la pel·lícula d'"un gest de camaraderia entre actrius, i entre dones" emmarcat en "una lluita interior que només podem fer nosaltres, i que hem de fer a consciència cada dia i en cada moment". Tanmateix, no volia transmetre "un missatge epidèrmic", sinó "una filosofia que travessa tota la pel·lícula" des del mateix rodatge, molt cuidat i horitzontal: "Espero que aquesta forma de tractar-nos sigui visible".
I és a la recerca d'aquest reconeixement de les vulnerabilitats que el film capgira el conte de la princesa i el pèsol. Aquesta història sempre havia "fascinat i terroritzat a parts iguals" la cineasta fins que va saber per Vivian Gornick que "la princesa no buscava el príncep sinó el pèsol". "Esclar", va pensar, "no hem de negar la nostra fragilitat". És d'aquí que neix la pel·lícula: "La meva pròpia insatisfacció és el meu motor creatiu, i no l'he d'intentar tapar sota vint matalassos, sinó que és el meu tresor".
