Els Oscars de la trilogia del mal: "Només pensava com gasar-los"

BarcelonaMés mundà que banal. Més vanitós que vulgar. Sobretot, ambiciós i convençut que el benestar familiar justifica el mal. Així és Rudolf Höss, el comandant d’Auschwitz, tal com el retrata el cineasta britànic Jonathan Glazer a la pel·lícula La zona de interés, Oscar 2024 al millor film internacional. Aquest premi connecta directament amb l'Oscar al millor film en llengua no anglesa que va guanyar el 2016 El fill de Saül, de l’hongarès László Nemes. Obres extraordinàries sobre l’Holocaust, les dues pel·lícules es complementen: cadascuna mostra el que l’altra no ensenya. I formen part d’una mena de trilogia del mal que completa Demon (2015), del polonès Marcin Wrona.

A La zona de interés, inspirada en la novel·la de Martin Amis, sentim el so de l’extermini i amb prou feines veiem de fons el fum dels forns crematoris. És un fora de camp aclaparador, perquè Glazer decideix mostrar el dia a dia de Höss i la seva família a la casa on viuen a tocar del camp d’Auschwitz. Primo Levi, ell mateix presoner a Auschwitz, descrivia Höss com "un funcionari gris, disciplinat i amant de l’ordre que va esdevenir un dels criminals més grans de la història de la humanitat", però també en destacava que era "un home ansiós" que va trobar "satisfacció" en el compliment del deure aberrant de matar més i més ràpidament.

En la primera gran ficció sobre el nazisme com a banalitat del mal, Glazer i el director de fotografia Lukasz Zal (amb el suport imprescindible de la banda sonora de Mica Levi i el també oscaritzat so de Tarn Willers i Johnnie Burn) filmen la vida familiar com qui documenta una realitat inconcebible amb una successió de plans terrorífics pel contrast amb el fora de camp: tot allò que sabem que està passant a l'altra banda del mur mentre la família gaudeix del costumisme nazi, de la banalitat de casa amb jardí. Aquí la direcció de Glazer s’adiu amb la consideració de funcionari gris i disciplinat de Höss, un ordre que també segueix en l’administració de la casa la seva dona, Hedwig, a qui l'extraordinària interpretació de l’actriu Sandra Hüller retrata com a representant d’una classe social alimentada pel ressentiment i per a qui la humiliació i l'aniquilació dels jueus és una victòria sense cap mena de remordiment.

Però quan Höss rep l’encàrrec de supervisar l’extermini dels jueus hongaresos, tot canvia: Glazer mostra aleshores una festa mundana plena de comandaments de les SS i situa Höss en la tribuna del triomf, mirant la festa des de dalt. "Només pensava com gasar-los", dirà després a la dona, extasiat i impacient per tirar endavant una feina encomanada que en el fons respon al seu desig genocida. Aquest ja no és el funcionari gris, sinó l’home ansiós i satisfet, tant pel fet de ser reconegut com a bon professional de l’extermini com per poder dur a terme la matança.

L'anàlisi de Primo Levi

Deia Primo Levi a Els enfonsats i els salvats que Höss, com altres nazis, havia reelaborat el seu passat fins a fer-se passar per víctima d’un règim que li havia "amputat la capacitat de decidir". L’escriptor italià va desmuntar l’excusa que Höss havia argumentat a l’autobiografia escrita els mesos previs a la seva execució el 1947. Glazer segueix el camí de Primo Levi en l’escena de la festa i la conversa telefònica amb la dona: Höss gaudeix decidint, gaudeix sent l’escollit per prendre decisions, i ho fa amb la mateixa satisfacció amb què abans havia presumit de l’eficàcia del seu sistema rotatori de cambres de gas, forns crematoris i neteja de les cendres. Diu l’escriptor polonès Stanislaw Lem a Provocació: "El nazisme se sostenia en dos pilars: l’ètica del mal i l’estètica kitsch [...] I l’ètica del mal mai intenta la seva pròpia apologia: el mal sempre constitueix el mitjà per a algun bé". A La zona de interés el "bé" també és la satisfacció de Höss i l’ascens social de la seva família, un escenari que es pot ampliar exponencialment.

A La zona de interés, per cert, Höss l’interpreta l’actor alemany Christian Friedel, el mestre d’escola de La cinta blanca (2009), de Michael Haneke, un film ambientat en un poble del nord d’Alemanya poc abans de la Primera Guerra Mundial i en el qual el director austríac abordava la llavor de la violència, l’abús i la humiliació, i la perpetuació del mal.

L'Auschwitz de László Nemes

El fill de Saül comença més o menys on acaba La zona de interés, quan els comandaments nazis decideixen el trasllat massiu dels jueus d’Hongria als camps d'extermini. És l’any 1944. Saül Ausländer és un presoner jueu hongarès que forma part d’un Sonderkommando, un escamot especial la feina del qual era "la gestió dels crematoris". Així ho descrivia Primo Levi: "Els corresponia mantenir l’ordre entre els nouvinguts (sovint del tot ignorants del destí que els esperava) que havien d’anar a les cambres de gas; treure de les cambres els cadàvers; arrencar les peces d’or de les mandíbules; tallar els cabells a les dones; separar i classificar la roba, les sabates, el contingut dels equipatges; transportar els cossos als crematoris i ocupar-se dels forns; extraure i eliminar les cendres". [Les millors peces de roba anaven a parar a can Höss, tal com recorda Glazer a La zona de interés.]

A diferència de Glazer, László Nemes, deixeble de Béla Tarr, comença la pel·lícula amb llargs plans seqüència, gairebé com a càmera subjectiva del protagonista. Sobretot en la primera part, el fora de camp és doble. Per una banda, pràcticament no es mostren els nazis, tot i que se senten amenaces i trets, infàmia subratllada pel so, com a La zona de interés. Per l’altra, el director de fotografia Mátyás Erdély desenfoca el fons del pla, la qual cosa crea una imatge espectral dels jueus que entren a la cambra de gas, la conseqüència de les decisions de Höss i per extensió del règim nazi. Però el gran fora de camp d’El fill de Saül és Polònia i per extensió Europa.

Nemes segueix les peripècies del Saül (interpretat per Géza Röhrig), obsessionat a enterrar el cos de qui creu que és el seu fill, fins al punt que carrega el cadàver mentre fuig del camp. Tota la pel·lícula està construïda a partir del punt de vista del Saül menys el final, quan Nemes mostra la mirada d’un nen polonès a qui uns soldats alemanys tapen la boca perquè no digui res. El nen fuig. A la pel·lícula Vine i mira (1985), Elem Klimov demanava precisament mirar les atrocitats de la Segona Guerra perquè no tornessin a passar. Nemes diu que El fill de Saül és "una història d’esperança quan ja no hi ha esperança ni déu", però també és més escèptic que Klimov: en un joc de pla i contraplà entre el Saül i el nen polonès, el jueu dibuixa un somriure amb què sembla que estigui dient “ja us ho fareu, nosaltres ja som morts, però sou vosaltres qui haureu de gestionar aquesta barbàrie que esteu condemnats a repetir”.

El dolorós presagi s’ha complert massa vegades des del 1945 i arriba fins ara mateix. Interpel·lant el govern israelià i Hamàs, Jonathan Glazer, de família jueva, ho ha expressat a l'hora de recollir l’Oscar al millor film internacional, quan ha lamentat que "el judaisme i l'Holocaust han sigut segrestats per una ocupació que ha acabat amb tantes vides innocents", i connectant “la deshumanització” d'Auschwitz amb la de les víctimes “tant de l'atac del 7 d'octubre a Israel com dels atacs actuals a Gaza”.

El testament de Marcin Wrona

El final d’El fill de Saül ressona a la pel·lícula Demon del polonès Marcin Wrona, estrenada el 2015, el mateix any que la de Nemes. L’acció transcorre en el present a Polònia. Se celebra un casament mentre una excavadora obre un forat per fer-hi una piscina davant la casa que ocuparà el matrimoni. En remoure la terra, terra de sang tal com diu l’historiador Timothy Snyder, apareixen les restes d’una noia jueva assassinada durant la Segona Guerra Mundial, l’esperit de la qual, el dibbuk de la tradició jueva, posseeix el nuvi del present.

Wrona, acompanyat per la fotografia de Pawel Flis i la música de Krzysztof Penderecki (l’autor del Lament a les víctimes d'Hiroshima que van remoure la consciència d’Oppenheimer) i Marcin Macuk, es mou entre gèneres, entre el terror i la tragicomèdia grotesca, per fer un retrat dels silencis i els oblits de la societat polonesa en la gestió del seu paper durant l’Holocaust, una ferida profunda i plena de grisos. "Hem d’oblidar allò que no vam veure", lamenta un personatge. Wrona, una baula més en el relat de l’antropologia del mal, qüestiona aquest "no vam veure": algú va matar la noia jueva, algú va desposseir una família jueva de casa seva. A Demon, el fora de camp és el passat d’Europa, tan present encara. La pel·lícula es va poder veure al Festival de Sitges del 2015, tot just unes setmanes després del suïcidi de Marcin Wrona.