BarcelonaLes reaccions a la mort de David Lynch són el millor homenatge possible "al cineasta més influent dels últims cinquanta anys", tal com diu la crítica cinematogràfica Eulàlia Iglesias, que també recorda l'impacte i la penetració de l'univers lynchià en la cultura popular. La majoria dels comentaris, a banda de l'agraïment, reflecteixen la fascinació que tanta gent ha sentit davant les seves pel·lícules, o simplement davant alguna de les imatges de les seves pel·lícules.
Lynch ha sigut un cineasta connectat amb l'inconscient propi. Hi tenia la clau d'accés que van perseguir els surrealistes i va saber filmar-lo com ningú ho havia fet. La pertorbació, l'element sinistre, grotesc o oníric sovint apareix amb la mateixa naturalitat amb què just abans un personatge talla la gespa del jardí, sense èmfasi, sense estridències. En aquest sentit, cap seqüència és més eloqüent que la del descobriment de l'orella humana a Vellut blau. Deixa l'espectador a l'expectativa, el convida a intuir que darrere aquesta orella fora de context hi pot passar qualsevol cosa. L'advertència és directa: hi ha una realitat superposada a la realitat que és tan real com la realitat. I gairebé sempre més inquietant. I arribarà un moment que no sabràs quina realitat és, però tant li fa.
Molts cops embolcalla l'acció en un misteri inexplicable, com a Twin Peaks, o inclina el surrealisme cap a la foscor, que és el que fa a Carretera perduda. I, amb la música d'Angelo Badalamenti, injecta melancolia en el cor del malson, sobretot a Mulholland Drive. Altres vegades hipnotitza l'espectador fent que comparteixi l'estupefacció dels personatges en la contemplació de l'horror, com passa en l'accident de cotxe a Cor salvatge, una pel·lícula que conté una de les escenes sexuals més terrorífiques de la història del cinema, la de l'agressió del personatge de Willem Dafoe al de Laura Dern. Per cert, amb quina convicció actua tothom en les seves pel·lícules. Amb quina delicadesa acompanya Naomi Watts pels turons de la follia de Mulholland Drive. Com sublima el romanticisme forassenyat de Nicolas Cage posant-li una jaqueta de pell de serp a Cor salvatge. Com amara d'humor les disfuncions de Kyle MacLachlan a Twin Peaks. Quina llibertat tan extraordinària dona a Isabella Rossellini i Dennis Hopper a Vellut blau perquè vagin més enllà de qualsevol convenció. Quins papers tan memorables ha regalat a Laura Dern, Jack Nance, Bill Pullman, Patricia Arquette, Harry Dean Stanton...
"El misteri de la imatge és tan fascinant com el misteri de la vida", diu Albert Serra, que en les pel·lícules persegueix precisament la imatge fascinant. David Lynch ha sigut el més inspirat caçador d'imatges fascinants (i sovint també de sons). La primera la va trobar en el primer llargmetratge: el tupè elèctric de Jack Nance a Eraserhead. I el catàleg de meravelles va créixer film a film: el zoom fins a la llàgrima d'Anthony Hopkins a L'home elefant, Dennis Hopper amb respirador a Vellut blau, la primera aparició de la dona del tió a Twin Peaks, els primers plans de Kyle MacLachlan entre la tempesta de sorra a Dune (que tretze anys després perfeccionaria a Carretera perduda), la mirada frontal i a càmera lenta de Patricia Arquette a Carretera perduda (la pel·lícula de les mil i una imatges fascinants), el tractoret retallat en el capvespre a Una història de debò, les habitacions surrealistes de Twin Peaks i Inland Empire, Naomi Watts i Laura Elena Harring mirant com Rebbekah del Río canta Llorando a Mulholland Drive, fins i tot els vídeos casolans dels últims anys en què Lynch feia el pronòstic del temps. Són només alguns exemples del compromís de David Lynch amb la fascinació, obsessionat a oferir a l'espectador experiències inesperades amb personatges imprevistos.
El record de la seva filmografia, el toc lynchià, ressona en infinitat de cineastes, com ara el Jonathan Glazer del film Under the skin o del videoclip de la cançó Karma police de Radiohead. L'episodi vuit de la tercera temporada de Twin Peaks va permetre que Christopher Nolan tingués a mà un context audiovisual per a les seqüències atòmiques d'Oppenheimer. El misteri segons David Lynch, algunes vegades eteri com el de Peter Weir de Picnic a Hanging Rock però sense adolescents, i unes altres estripat com el d'un cabaret, ha sigut model de conducta estètica i narrativa per a moltes ficcions: les que fan conviure el misteri amb la quotidianitat, com Doctor a Alaska (que aterrava algunes troballes de Twin Peaks), i les que han jugat al misteri criminal amb més o menys elements onírics, com True detective, de Nic Pizzolatto; Top of the lake, de Jane Campion, i Copenhagen Cowboy, de Sara Isabella Jønsson Vedde i Nicolas Winding Refn. Hi ha Lynch en bona part de la filmografia de Ben Wheatley (fins i tot en el vessant humorístic); en thrillers de muntanya com La noia a la boira, de Donato Carrisi; en thrillers sobrenaturals i suburbials com Donnie Darko, de Richard Kelly, i It follows de David Robert Mitchell, o en thrillers romàntics connectats amb la natura com Border d'Ali Abbasi.
La magnitud de la influència, que s'escampa també pel món de la publicitat, és inabastable, perquè sovint no és una marca explícita, sinó una reminiscència. La vida és Lynch, que cantaven Astrud. I Lynch, juntament amb altres cineastes com Werner Herzog, David Cronenberg i Jim Jarmusch, han definit un espai de referència perquè molts creadors i espectadors se sentissin acompanyats: la zona de fascinació.
