Claudio Magris viatja amb ‘Ulisses després d’Homer’

BarcelonaEl professor, traductor, articulista, assagista i escriptor multipremiat Claudio Magris (Trieste, 1939) és un viatger empedreït, incansable. I els seus periples pels cinc continents han sigut matèria literària de llibres com El infinito viajar (Anagrama). Però no només ha visitat ciutats i pobles, sinó que l’autor també s’ha endinsat en el viatge literari per excel·lència, l’ Odissea d’Homer, peça fundacional del cànon literari occidental.

Ulisses és, segons Magris, “un d’aquells tipus que apareixen constantment a la literatura de tots els temps i de tots els països, com ara Antígona, Faust i Don Giovanni”. I el que fa a Ulisses després d’Homer és repassar precisament com es projecta l’ombra del mite a través dels segles sobre la literatura de tots els temps i de tots els països. Així aborda totes les arestes i les interpretacions del mite, fins i tot contradictòries.

Ulisses després d’Homer, la conferència de l’escriptor italià publicada pel CCCB dins la col·lecció Breus, i que es podrà aconseguir per 6 euros els dies 13 i 14 de juny amb l’ARA, parteix de la base que la vida és, en ella mateixa, un viatge constant. I la pregunta que planteja cada odissea és si el viatge permet el retorn o si precisament el fa impossible: si al final l’heroi torna a casa confirmant la seva identitat o bé si perd el significat de la seva vida, ja que “l’odissea és transformació”, abans de tornar a Ítaca.

Cants de sirena

“Potser no hi ha cap episodi de l’Odissea que hagi estimulat tantes hipòtesis, interpretacions, represes, variants i reelaboracions com justament el de les sirenes -escriu Magris-. Per a Kafka, les sirenes en realitat callen; la seva arma més letal, més letal que el cant, és el silenci. Brecht, que rectifica el mite antic, hipotetitza que les sirenes no cantaven, per no gastar inútilment saliva amb gent que no les podia sentir, com els mariners, o que no podia obeir el misteri del cant, com Ulisses lligat. Blanchot suggereix que les sirenes cantaven un cant no humà com el murmuri de la natura”. Aquest breu fragment mostra l’ampli ventall de referents que aplega Magris. I hi afegeix que veu en l’episodi de les sirenes com “Ulisses ja és el burgès que no s’arrisca, que pacta una assegurança a tot risc”.

Les històries universals

En una entrevista a Esquire, Magris deia: “Sempre he pensat que la literatura és en essència una història anònima oral. Seria millor si els autors no existissin o si, almenys, no s’identifiquessin o estiguessin forçats a la clandestinitat o al desconeixement”. Això és el que passa amb Homer (autor de qui es desconeix la identitat real) i l’ Odissea : les gestes d’Ulisses ja no són seves sinó “impersonals” i, per tant, víctimes fàcils de versions i perversions. Magris conclou: “Sobre la vida com a odissea Homer ja ho va dir tot, i moltes reelaboracions extreuen la seva fascinació d’aquell original inexhaurible que reprenen i varien”.