Els 400 cops de Laura Jou

BarcelonaAnna Castillo, Greta Fernández, Carlos Cuevas i Elisabet Casanovas són alguns dels noms més potents de la nova generació d’intèrprets catalans. Tots han sigut alumnes de Laura Jou, que ahir va presentar al BCN Film Fest La vida sense la Sara Amat, l’adaptació de la novel·la de Pep Puig amb què debuta com a directora després d’haver treballat com a coach d’actors infantils i juvenils en 17 pel·lícules i 24 sèries, i haver-se convertit en peça clau de l’èxit de Polseres vermelles, Merlí, Pa negre i Lo imposible. Amb ella van guanyar el Goya els nens de Pa negre i han après l’ofici -en els rodatges o a l’aula d’interpretació de Jou- els intèrprets joves que ara triomfen al cinema i la televisió. Per això, i perquè va quedar impressionada pel curt de Jou No me quites, Isona Passola va encarregar-li adaptar al cinema La vida sense la Sara Amat. I ella no s’ho va pensar dos cops.

En la novel·la de Puig, Jou va trobar una història que la va interpel·lar molt endins, la d’una nena gairebé adolescent, la Sara, que s’escapa de casa i s’amaga a casa d’un nen de la seva colla, el Pep, que se sent tan subjugat per la indomable personalitat de la nena com amoïnat per les conseqüències de la fuga, incapaç de comprendre els motius de la Sara. La situació potencia l’atracció que el nen ja sentia per la nena i fa aparèixer una intimitat que posarà fi de cop a la innocència del Pep empenyent-lo a marxes forçades cap a l’èxtasi i l’amargor del món adult. “Tot i ser un encàrrec, sento que és la pel·lícula de la meva vida -diu la directora-. He pogut passar comptes amb la meva adolescència. M’interessa molt la complexitat d’aquesta nena a qui el poble se li queda petit, que té una família tòxica però no ho pot explicar perquè hi ha coses que no s’expliquen. La Sara, de fet, m’interessa tant que la guionista, Coral Cruz, de vegades em deia: «Laura, recorda que el protagonista és el Pep»”.

Per trobar els dos nens, Jou no va voler fer “un típic càsting com els que havia fet d’anar a les escoles de teatre i penjar cartells als instituts”, sinó que va tirar d’enginy i va demanar als actors de Polseres vermelles i Merlí, exalumnes seus, que fessin una crida a través d’Instagram. “Va ser increïble, s’hi van apuntar 20.000 nens”, diu. Els elegits van ser Biel Rossell i Maria Morera, dos debutants que, com era d’esperar, fan un magnífic treball interpretatiu. “És importantíssim que els nens actuïn de forma orgànica i natural. No hi ha res pitjor en una pel·lícula que veure un nen llegint de memòria i fent monades, em posa malalta”, explica.

Per preparar-se, van fer dos mesos d’assaig i tots els nens de la colla van anar de colònies. Allà van fer tota mena d’exercicis per comprendre les motivacions dels personatges, assajant escenes que ni tan sols eren al guió. Un dels exercicis era fer-se petons. “El Biel no s’havia morrejat amb ningú!”, justifica Jou. “És un nen bo, amb ganes d’agradar i de no dir mentides, així que vam fer servir molta transferència personal. Ella és diferent, més complexa, amb molta necessitat de ser vista i escoltada. La Maria i jo compartim una cosa: les dues tenim germans superdotats. I quan tens un germà superdotat mai arribes on arriba l’altre, no importa si treballes o t’esforces molt. Potser per això, de jove, jo volia ser actriu: per existir, per ser vista”.

Sexe realista, però no explícit

Respecte al llibre, la pel·lícula fa una mica més grans els personatges per poder introduir l’element sexual. “Al llibre només es fan un petó als llavis -explica Jou-. És un moment molt bonic, però jo volia més carn, més punch ”. Gestionar el sexe en edats tan curtes no va ser complicat: “Sabia el que volia i el que no. No volia ser explícita, però sí realista. Hi ha una frase que diu la nena, «Tanca els ulls i obre la boca», que jo li vaig dir a un nen als 13 anys. Volia veritat i que es morregessin de debò, perquè, si no, se n’adona tothom”.

La cura que ha posat l’equip de Jou, el treball dels nens i el bon gust de la directora de fotografia Gris Jordana -“Sense ella el film no existiria, va fer tota la planificació”, diu Jou- faran que La vida sense la Sara Amat transcendeixi la condició de petita producció de La Xarxa de Comunicació Local. De fet, abans i tot de l’estrena -que serà el 12 de juliol-, ja estan preparant una sèrie que continuaria la història del film. I a Jou se li gira feina, perquè té un altre projecte “més autoral” entre mans que produiran Bayona i Belén Atienza. “No sé si voldré tornar a l’armari del coaching”, diu.