DEBAT

La cultura catalana, aquell vaixell a la deriva

Cinc pensadores denuncien la falta de compromís polític per l’educació i la creació

Acabada d’aterrar de Ljubljana i carretejant la maleta des de l’estació de tren de Collserola, la directora del Mercat de les Flors, Àngels Margarit, va ser l’última a arribar ahir al matí al MUHBA Vil·la Joana, que va acollir la trobada entre cinc intel·lectuals per debatre sobre la cultura catalana. L’esperaven l’editora Maria Bohigas, les escriptores Najat El Hachmi i Simona Skrabec, i la filòloga mallorquina Mercè Picornell, ben disposades a trencar-se les banyes per analitzar temes que, fa cinquanta anys, havien abordat cinc personalitats masculines, entre les quals Baltasar Porcel, Josep M. Castellet i Joan Fuster, un debat inèdit que ha publicat l’editorial L’Avenç.

“¿Podrem dir tot el que ens sembli?”, preguntava una de les participants abans d’obrir els micròfons en un gest significatiu d’autocensura que també es va produir en aquell debat del 1967. Després d’unes presentacions breus -algunes d’elles només es coneixien de nom- va emergir la qüestió incòmoda de la impermeabilitat de la cultura catalana, amb casos com els d’El Hachmi, d’origen marroquí, i Skrabec, eslovè, que van exposar les seves dificultats a l’hora d’inserir-se en una societat que les exhibeix com a “micos que parlen català i no són d’aquí”. Segons Bohigas, aquesta “cultura sedentària secular, poc habituada a acollir els de fora, s’ha transformat els darrers quinze anys”. “La societat catalana té una llarga experiència d’acollida, però sobta que es resisteixi a assumir aquesta diversitat”, va opinar El Hachmi. “És una cultura que no ha assimilat la seva heterogeneïtat, però això ha canviat després de la crisi”, va reflexionar Picornell. “El país no és petit, el fan petit”, va replicar Margarit, que va posar el dit a la llaga dels símbols que s’alimenten des de la política de cara enfora en detriment de la riquesa del país, que són els seus creadors. “La dansa és universal perquè no passa per la llengua, però no la volen aprofitar”, va afirmar.

En el solipsisme de les institucions, allunyades del formigueig creatiu, i en la falta de recursos que es destinen a la cultura totes hi van estar d’acord: “Hi ha una excessiva rigidesa institucional que delata una voluntat de control”, va burxar Skrabec. “En els clubs de lectura veus el contrast entre les ganes de compartir l’experiència cultural i el buit que hi ha a nivell institucional”, va afegir El Hachmi.

L’altre tema clau va ser l’educació, tant per la falta de trempera a l’hora d’ensenyar la literatura -“Només s’estudien figures mortes”, recorda Picornell-, com per la falta d’ensenyaments artístics. Margarit està decebuda per la “jerarquia d’intel·ligències” que continua imperant i menystenint les arts. “La política xucla la sang a les arts”, va sentenciar Bohigas, escandalitzada perquè el Govern ha donat prioritat a les escoles concertades per davant de les públiques en el tema de la sisena hora: “No podem parlar de cultura a Catalunya si no parlem d’això, perquè la cultura es fa a l’escola”.

Les cinc pensadores es tornaran a trobar el 9 de desembre en un debat públic al CCCB, organitzador del debat juntament amb l’editorial L’Avenç, el diari ARA, l'Aula Joaquim Molas, la Institució de les Lletres Catalanes i l'ICUB. Una oportunitat per aprofundir en aspectes com ara el paper de l’intel·lectual en la societat, que per a Skrabec passa per la seva capacitat d’elaborar un discurs crític i “obrir els ulls”, o la llengua, que perd pistonada, segons Najat: “El fet que no hi hagi estudiants de filologia catalana és simptomàtic”.

Més continguts de