Dani Rovira, Iron Man i un mico astronauta

BarcelonaÉs la sisena setmana del rodatge de 100 metros i toca visita de la premsa al plató de Sant Just Desvern on s’ha recreat l’apartament del Ramon, el personatge que interpreta Dani Rovira. És el seu primer paper dramàtic i també el primer basat en una persona real, Ramón Arroyo, un malalt d’esclerosi múltiple que va desafiar els pronòstics dels metges i va aconseguir completar un Ironman, la prova esportiva més brutal que existeix. Però avui Rovira no té rodatge, així que l’escena que es recrea davant la premsa només inclou Alexandra Jiménez, que interpreta la dona de Ramón, i Karra Elejalde, el sogre i entrenador. “No patiu, que ara us porto el Dani i ell us fa un ha-he hi-hu”, diu la responsable de premsa, compadint-se dels fotògrafs. S’intueix que Rovira haurà de fer molts drames per treure’s l’etiqueta de graciós oficial d’Espanya.

L’escena que es roda és anodina -Jiménez trucant a una porta mentre Elejalde se la mira-, així que em dedico a tafanejar el decorat de l’habitació on he acabat per error. És un despatx ample amb una taula i prestatges metàl·lics plens de figuretes d’acció i consoles de videojoc retros; en una paret, hi un arcade de Pacman per a sala recreativa i, en l’altra, mitja dotzena de pòsters de superherois. Més ben dit, d’un sol superheroi: Iron Man. Queda clar: el Ramon vol córrer un Ironman i és fan del superheroi Iron Man. Pel que es veu, aquesta fixació és una llicència del guió; quan la vida no ofereix rimes consonants, ja les posa el cinema. La resta del decorat no ofereix noves claus narratives: un Mazinger Z, còmics de tapa dura... En un racó hi ha un sofà amb un mico de pelfa amb casc d’astronauta. Mentre un company i jo reflexionem sobre el detall, Karra Elejalde entra a l’habitació i s’asseu al sofà amb una noia de producció. “I aquest és el sofà del mico astronauta”, diu. No cal donar-hi més voltes.

Del pessimista a l’emprenyat

Enllestit el teatret del rodatge, arriba el torn de les declaracions. El director, Marcel Barrena, explica que Ramón Arroyo ha seguit de prop el rodatge i l’escriptura i que el fet d’encadenar dues històries de superació -abans va dirigir el documental Món petit, sobre Albert Casals-és casual. “Ara tothom es pensarà que sóc un hippy, però sóc tot el contrari: un català pessimista -diu Barrena-. Però suposo que explicar coses boniques és també una forma de teràpia”, afegeix.

Després de Barrena arriba un Elejalde emprenyat perquè sempre li fan preguntes sobre Ocho apellidos vascos. “Sí, torno a treballar amb Dani Rovira. I sí, torna a ser el meu gendre. Quina casualitat, eh? Però el meu personatge no té res a veure amb el Koldo. Ja hem abusat prou del basquet amb la jaqueta i la barba i la Gula del Norte. Així que sigueu més imaginatius i no em feu preguntes sobre Ocho apellidos vascos ”. Intimidat, li pregunto què el va atreure del guió de 100 pasos. “L’arc del personatge. Al principi menyspreo el meu gendre, però ell s’acaba guanyant el meu respecte perquè té totes les qualitats que a mi em falten”, diu.

Una d’elles deu ser la paciència, perquè, tot d’una, l’actor decideix que ja ha xerrat prou i engega la premsa per anar-se’n a dinar. Per sort, Dani Rovira acut al rescat i ens explica que, gràcies a la pel·lícula, no para de fer esport: “El Ramón i jo ens hem desafiat a fer el mig Ironman que es fa a Calella el 22 de maig, així que cada dia, després del rodatge, faig un parell d’hores extres d’entrenament. Està sent un rodatge d’allò més monacal”. El Ramón i ell, com es veu, s’han fet amics. “M’ha obert les portes de casa seva, de la seva vida i, sobretot, de la seva malaltia. Les coses més evidents i les més fosques. És un malaltia molt fotuda”, diu Rovira. Quan li expliquen que Barrena ha dit que ell és el millor actor d’Espanya, se’n fot: “Deu ser perquè encara no ha acabat el rodatge i em vol tenir content”. I subratlla que 100 pasos no té vocació de drama lacrimogen. “El nostre objectiu no és que el públic s’emocioni, sinó que surti del cinema amb ganes de posar collons a la vida”, diu l’actor.