Qui era la ballarina (catalana) que van pintar Degas i Manet?

BarcelonaLa de Roseta Mauri és una d'aquelles biografies èpiques que ha quedat al marge de la història oficial, probablement per ser dona i ballarina. Però el pas del temps només fa que engrandir l'excepcionalitat d'aquesta important figura del patrimoni artístic català. Roseta Mauri era una pobra nena de Reus "que menjava coloms per sopar" i que acabaria sent, amb el seu talent i anys de sacrifici, un cas únic: la primera ballarina de l'Òpera de París, una figura influent de l'escena cultural parisenca de tombant de segle XIX al XX i protagonista de quadres dels grans pintors impressionistes, especialment Degas, Manet i Renoir. El Teatre Nacional vol contribuir a la seva popularització definitiva amb un espectacle multidisciplinari, La filla de l'aire, que inaugura la Sala Tallers del 2 al 19 d'octubre, amb direcció de Raimon Molins.

És Molins qui ha anat estirant el fil de la vida de Mauri, més enllà de la història de superació "perfecta" que, per exemple, apareix a la pel·lícula d'animació Ballerina (2016) i en algunes biografies. El director volia retratar l'esforç i el sacrifici que implica assolir la figura d'estrella, la llum i les arestes: "Roseta Mauri transcendeix el que estava previst per a ella. Va desafiar totes les convencions de l'època: l'estructura patriarcal, l'Europa en guerra i en construcció, l'ambient de prostitució que hi havia al voltant de l'Òpera de París, on arribaven nenes pobres a qui ella va intentar protegir. Va ser molt coneguda i va acabar sent molt rica. No va voler tenir marit ni fills. Ella deia que s'havia casat amb la dansa —explica Molins—. Hem volgut entendre per què vivia amb dos gossos anomenats Milord i Milady, per què va convertir el seu pare en mànager i entrenador, per què s'endú tota la família a viure a París". L'origen d'aquest enfocament va ser un article del New York Times on es parlava de la ballarina catalana, i el ministre de Cultura francès Antonin Proust, amb qui va tenir un afer. La figura de Roseta Mauri reuneix temes universals i en conflicte actualment com Europa, la família, l'art, la bellesa, el cos i el sacrifici.

Virtuosa i amb caràcter

Roseta Mauri era filla d'una família d'origen mallorquí, tot i que ella es considerava reusenca —a la capital del Baix Camp sí que és coneguda: dona nom a un institut i a un premi internacional de dansa—. El seu pare era aficionat a la dansa i ballarí del cor del Liceu. La filla va actuar als primers espectacles amb deu anys, abans de ser major d'edat ja era l'estrella del Teatre Principal i aviat va aspirar a conquerir París, on va passar per les mans de la professora madamme Dominique, tot i que va tornar a correcuita a causa de la guerra francoprussiana. El 1873 era la primera ballarina del Liceu, va estrenar al Principal La filla de l'aire i va triomfar tant a Europa, on se la rifaven, que no va actuar més a Barcelona. Per recomanació del compositor Charles Gounod, el Teatre de l'Òpera de París va robar l'artista a la Scala de Milà gràcies a un contracte directe de primma ballerina el 1878. Hi va actuar vint anys i hi va tenir un contracte vitalici de professora i mentora de joves ballarines. "Era una virtuosa i tenia un caràcter molt fort. És l'època en què comencen les puntes i ella hi aporta una forma passional i expressiva que no s'havia vist mai", afirma Molins. Mauri barrejava l'escola clàssica amb la gestualitat de l'escola bolera, un caràcter potent i un aspecte racial molt apreciat en aquell moment.

L'espectacle del Teatre Nacional es planteja com una conferència impartida per una física, interpretada per Cristina Plazas, i va trenant la vida de Roseta Mauri des de petita fins a la maduresa, encarnada per la ballarina Anna Casasola, la mateixa Plazas i Lluïsa Mallol i, virtualment, Ainet Zaragoza. Els papers masculins se'ls queda Moïse Taxé, en un espai escènic que representa un estudi de dansa. L'espectacle juga amb un fort component visual a càrrec de Joan Rodón, com Molins sol fer als espectacles audiovisuals de la Sala Atrium. L'obra és una coproducció amb el seu teatre, que podrà ocupar-se de la gira de la funció. Cada actriu es veu reflectida en la seva Roseta. Per a Casasola, que es posa les sabatilles de puntes per ballar tres coreografies creades per Catherine Allard, retrata la duresa que implica la carrera de ballarina. Per a Plazas, "l'obra parla del viatge de la vida i de la transcendència del que volem fer i no podem". "I de la lliçó que és fer-se gran, que també pot ser una experiència molt bonica", hi afegeix Mallol. Per fi, la "libèl·lula", "la noia dels peus d'or", tal com la coneixien a París, torna per mèrits propis a Barcelona, clavant les puntes al Teatre Nacional.