Un Don Joan convertit en dona per combatre el masclisme
Projecte Ingenu interpreta Palau i Fabre a l’Escenari Brossa
BarcelonaEl Don Joan de Josep Palau i Fabre va al psiconalista perquè dubta de tot el que li passa per dins. “Caseu-vos”, li diu el terapeuta, i el pacient respon que no pot perquè està enamorat, però no ho està prou. Lluny de la figura del seductor segur i implacable, Palau i Fabre va apropiar-se del personatge de Don Joan per transformar-lo en un alter ego que carregués contra els fonaments de la societat catòlica i repressora de Barcelona als anys 40. L’escriptor va crear cinc peces teatrals plenes de poesia sobre un Don Joan ofegat pels altres, que es busca a si mateix i persegueix amb delit l’amor absolut i la llibertat.
La companyia Projecte Ingenu s’ha fet seus els textos de Palau i Fabre per portar-los a l’Escenari Brossa des de l’òptica femenina i sota el títol La dona pantera. “Les actituds de Don Joan molestaven la societat de l’època. Són comportaments que segueixen tocant els nassos avui dia si els fa una dona”, explica el director de l’espectacle, Marc Chornet, que destaca que “la major part de les peces són absolutament inèdites”. L’adaptació, que es pot veure des d’avui i fins al 10 de març, va a càrrec d’Anna Maria Ricart i consisteix íntegrament en els textos de Palau i Fabre, si bé no s’interpreten cronològicament. “Hem fet una barreja de les cinc peces a partir de moments, escenes, situacions i rèpliques”, diu Ricart. També han canviat, esclar, el gènere d’alguns fragments, perquè el protagonista inicial és Don Joan (Xavier Torra) però després es transforma en Joana (Roser Tàpias). Amb aquesta conversió, l’espectacle busca “combatre la violència de gènere i els privilegis masculins” i vol ser “un crit al feminisme i a la llibertat”, assenyala Tàpias.
Dues càmeres a l’escenari
La dona pantera pren el nom de la pel·lícula de Jacques Tourneur del 1942, en què una dona defuig el desig sexual perquè creu que està maleïda. Per reforçar la idea de contemporaneïtat, el muntatge casa les referències del film amb la posada en escena, on dues càmeres retransmeten en directe tot el que està passant a l’escenari a través de dos projectors. Chornet cita les creacions de la dramaturga britànica Katie Mitchell i els muntatges de l’Agrupación Señor Serrano com dues de les referències d’on neix la idea de fusionar el llenguatge teatral amb l’audiovisual. “Hem volgut cedir la llibertat a l’espectador de muntar la pel·lícula al seu cap”, diu el director, que defensa la posada en escena perquè “facilita l’arribada diàfana de la paraula a l’espectador”.
Aquest joc escènic, a partir d’una passarel·la amb les dues pantalles situades als extrems, obligarà el públic a triar cap on vol mirar. La unió de llenguatges també és una altra manera de reivindicar la llibertat que busca incessantment la protagonista, a qui encara persegueix un altre anhel: el de satisfer el desig implacable de buit existencial.
