Pensament

“Cada vida és, almenys, un decatló”

El filòsof Peter Sloterdijk parla d’esforç, espiritualitat, desigualtat i manipulació genètica al CCCB

Per a Peter Sloterdijk, la “filosofia és la passió de ser al món”. En el seu cas es tracta d’una passió dispersa, genialoide i, a estones, provocativa, tal com va quedar demostrat ahir al hall del CCCB, que es va fer petit per als centenars d’assistents que el van venir a escoltar després de 14 anys sense fer cap acte públic a Barcelona -tot i que el 2013 va obrir el curs d'Humanitats a la Universitat Pompeu Fabra-. “Sloterdijk es mira la tradició amb voluntat de meravellar-se i trobar-hi moments il·luminadors”, prometia Raül Garrigasait a l’inici de l’acte. L’autor de Crítica de la raó cínica, “el llibre de filosofia més venut a Alemanya des de la Segona Guerra Mundial”, va oferir més d’una resposta carregada d’epifanies i d’habilitat retòrica a Isidoro Reguera, catedràtic de filosofia i traductor de deu dels assajos de l’alemany, entre els quals hi ha la trilogia Esferas (Siruela, 2003-2006) i Normas para el parque humano (Siruela, 2003), on defensa la manipulació genètica dels éssers humans per millorar-ne la salut d’entrada: “Si amb les tisores genètiques talles els gens superflus no veig cap mena de crim contra la humanitat”, va insistir ahir.

Quan Reguera li va demanar per com la mística havia influït en el seu pensament arran de l’estada a l’àixram indi del guru Osho -que va motivar el conegut documental de Netflix Wild wild country l’any passat-, Sloterdijk va oferir una digressió sobre els orígens de la seva generació. “Els joves alemanys que vam arribar a la majoria d’edat a la dècada dels 60 ens trobàvem en una situació similar a la d’Ulisses a l’ Odissea d’Homer -va dir-. Alemanya havia sigut devastada i no sabíem com viure. La desorientació i l’anhel de tornar a casa era el que vivíem. Sabíem que abans d’arribar al nostre lloc quedaven moltes illes interessants per visitar, amb dones tan guapes com Circe, que va motivar l’arquetip de l’encís eròtic”. El jove Sloterdijk va anar a parar “a l’illa màgica de l’Índia”, on va descobrir que “l’espiritualitat sol ser un fenomen de grup”. L’Índia de l’època “era un país amb un ambient metafísic molt intens -va continuar-. Estava ple de santons, bramans i gurus, i era un lloc en què encara podies ser testimoni de la crema de cadàvers, com passava al riu Ganges, on veies surar les petites espelmes que, juntament amb els fèretres, lliscaven cap al mar”.

Un sentit de l’humor particular

Sloterdijk va combinar els flaixos lírics amb dosis homeopàtiques de sentit de l’humor, com ara aquesta:“Si has anat amb un rickshaw indi saps què vol dir creure en la reencarnació”. Va fer riure bona part dels assistents quan va recordar unes paraules de Nietzsche sobre la definició del pensament com “l’intent infatigable de fer mal a l’estupidesa”. O també quan, després d’una passejada amena pel virtuosisme -musical i esportiu- que defensa a l’assaig Has de cambiar tu vida (Pre-Textos, 2009), va deixar anar: “Cada vida és, almenys, un decatló”.

El filòsof va tenir temps per carregar contra el pla de Bolonya universitari, “un sistema de formació sense entrenament”, per defensar que “l’adopció del saber funciona a través de l’escriptura feta a mà” i per mencionar, després d’una llarga explicació sobre el concepte de coimmunisme -una espècie de sistema immunològic social per vacunar-se contra la por a l’altre i facilitar la convivència-, que un dels grans problemes del present és que “vivim en una època de desigualtat sense explotació”.

Al torn de preguntes, Sloterdijk va evitar posicionar-se sobre el procés d’independència català, però va mencionar una pel·lícula que li havia agradat molt quan la va veure dues dècades enrere, Els déus deuen estar bojos (Jamie Uys, 1980). “Tot comença quan a un pilot d’aviació li cau una ampolla buida de Coca-cola mentre sobrevola el desert del Kalahari, un pigmeu se la troba i això canvia tot l’ecosistema simbòlic del seu poble -va dir-. Ningú no sap què és, però tothom la cobeja. Alguns fins i tot li tenen por... És una comèdia, però al final guanya la raó, perquè un dels vells s’emporta l’ampolla i la tira al mar, que per a aquella tribu és la fi del món. Un objecte tan heterogeni com aquella ampolla desencaixa tot el seu sistema cultural”.

Més continguts de