Frédéric Gros: "Els terroristes de la veritat són els que no dubten, els presoners d'una ideologia"

BarcelonaLa vergonya és un sentiment força desacreditat, perquè considerem que ens limita i la vinculem amb la humiliació, la degradació, el deshonor o l'oprobi. En canvi, per al filòsof francès Frédéric Gros (Saint-Cyr-l’École, 1965), autor de Desobeir i de Caminar, una filosofia, els vergonyosos poden canviar el món. La vergonya, segons aquest professor de pensament polític a l'Institut d'Estudis Polítics de París, pot ser el camí de la revolució. Ho argumenta a La vergonya. Un sentiment revolucionari (Angle Editorial), que Andreu Gomila ha traduït al català. "La vergonya és una barreja de tristesa i ràbia. No se la supera pas, sigui el que sigui el que prometin els mànagers de l'ànima: la transformem donant-li forma de còlera", diu.

Quin poder pot tenir la paraula vergonya?

— De fet, en una nova edició de butxaca en francès el llibre es titularà El poder de la vergonya. Té poder perquè crec que no és tan sols un sentiment superficial, una susceptibilitat exagerada respecte a com ens jutgen els altres. És un sentiment molt més profund i amb molt de potencial. Pot ser un sentiment destructiu quan és únicament tristesa, però pot ser molt positiu quan la convertim en indignació i ràbia. Aleshores la vergonya pot ser revolucionària.

Què succeeix quan els que s'haurien d'avergonyir no s'avergonyeixen? Ara tenim molts exemples al nostre entorn.

— Quan hi ha persones que no s'avergonyeixen del que fan, del que diuen, que es comporten sense principis, sense límits, és com si ens obliguessin a sentir vergonya per ells. I aquesta vergonya indignada pot precisament convertir-se en una força col·lectiva. Ara bé, com ens oposem al cinisme i al poder? Lluitant. La indignació és una afirmació de la humanitat.

¿La vergonya és un sentiment que es viu de manera diferent segons el gènere?

— Escrivint aquest llibre he llegit molts textos d'Annie Ernaux, per exemple, i d'altres autores. Crec que les dones, en general, experimenten la vergonya de manera molt més profunda i això els dona una visió més lúcida del món. Quan tens vergonya, t'esforces més per entendre el que et succeeix i el que passa al teu entorn. Quan no tens cap dubte, perquè estàs segur de la teva superioritat, aleshores no tens vergonya.

Es crida molt i es fan afirmacions molt taxatives a les xarxes i donant opinions quan es té un altaveu per fer-ho.

— Hi ha una violència que prové de la certesa absoluta de tenir la raó. Aquesta certesa impedeix qualsevol qüestionament i porta a la bogeria d'imposar, d'imposar la pròpia veritat als altres. Hi ha una frase de Nietzsche que ho resum: "No és el dubte el que fa embogir, sinó la certesa".

 Al llibre escriu: "La filosofia no té altra funció pública que avergonyir els terroristes de la veritat". Qui són els terroristes de la veritat?

— Els que no dubten, els que són presoners d'una ideologia. Sempre tenen la consciència tranquil·la. Rere una consciència tranquil·la sempre hi ha una violència oculta.

Els catòlics consideren que, si estàs lliure de culpa, pots tenir la consciència tranquil·la...

— Si tens la consciència tranquil·la vol dir que consideres que tens la veritat; que saps el que és bo i el que és dolent, i això pot convertir-se en dogmatisme.

Al llibre parla de diferents tipus de vergonya. Hi ha la vergonya dels supervivents, la dels que han patit abusos, la de les dones que han estat violades, la que descriu Primo Levi, que ha sobreviscut a Auschwitz... Aquests supervivents provoquen sovint incomoditat.

— Incomoden perquè ens fan plantejar la nostra pròpia responsabilitat. No és culpabilitat per res que hàgim fet, sinó la responsabilitat per allò que no hem fet o hem deixat fer. És una angoixa col·lectiva.

Al llibre descriu el cas de dues dones, Anne Tonglet i Araceli Castellano, que van ser violades a Marsella l'agost del 1974. Se les va humiliar, però amb els anys, amb l'aprovació d'una nova llei sobre la violació el 1980, van aconseguir que la vergonya "canviés de bàndol". Com s'aconsegueix que la vergonya canviï de bàndol?

— Si la vergonya es comparteix, pot traduir-se en ira col·lectiva. Si no traiem fora aquesta vergonya, si no l'expressem, es gira contra un mateix. Tot el sistema intenta aïllar la vergonya. Limitar-la a una cosa individual i tractar-la així. Tanmateix, hi ha una dimensió de la vergonya que no té a veure amb la psicologia i que tampoc es pot tractar ni amb la psicologia ni amb la psiquiatria i els fàrmacs. És la dimensió política de la vergonya. Moltes vegades les dones que han patit una violació diuen no saber què fer amb la seva ira. I jo crec que es pot canalitzar a un nivell social i polític.

Esmenta alguns exemples històrics sobre la vergonya. Menciona Karl Marx, que diu: "Si tot un poble s'avergonyís, seria com un lleó a punt de saltar". Assegura que la Comuna de París del 1871 va ser l'explosió de vergonya-còlera, després de la desfeta infligida pels prussians. Quin exemple trobaria en el segle XXI on la vergonya hagués tingut un efecte mobilitzador?

— El Me Too. En aquest cas, la vergonya ha canviat de bàndol, s'ha transformat en indignació col·lectiva, i ha aconseguit canvis.