TEATRE
Cultura 09/03/2019

“Hem de revisar el masclisme intern que tenim”

El dramaturg Jordi Casanovas i el director Miguel del Arco estrenen 'Jauría', una obra que recull textos reals dels condemnats per l’agressió sexual de la Manada

i
Dani Sánchez Ugart
6 min
“Hem de revisar el masclisme intern que tenim”

MadridEl dramaturg Jordi Casanovas i el director Miguel del Arco han estrenat aquesta setmana a Madrid Jauría, una obra que recull textos reals dels condemnats per l’agressió sexual de la Manada, en una obra del gènere documental que en segueix d’altres del mateix autor, com Port Arthur, estrenada alhora, sobre uns assassinats en massa a Austràlia. Casanovas i Del Arco conversen sobre el gènere, el feminisme i la funció social del teatre minuts abans de l’estrena, a El Pavón Teatro Kamikaze.

TEATRE DOCUMENTAL

Casanovas s’ha especialitzat en el gènere del teatre documental, o verbatim, però això té riscos, com la pèrdua de vigència o transcendència en el temps de l’obra o la possibilitat que, barrejant gèneres artístics amb d’altres de més periodístics quan es parla de realitat, s’acabi desinformant l’audiència.

Jordi Casanovas: De vegades tenim l’obligació d’estar connectats al present. Que pugui caducar o no, em sembla poc important. Si té la capacitat de remoure, i Jauría parla d’una cosa que s’està transformant, perquè encara no s’ha produït un canvi a la societat que s’ha de produir, estarà viva durant un temps.

Miguel del Arco: El format et permet allunyar-te de la ficció, perquè tot el que veus és veritat. No és una ficció de la qual et pots evadir o desentendre, i això fa que se’t clavi de manera diferent. I en el cas del teatre t’obliga a transitar per la història de manera molt emocional. Hem treballat amb Isabel Valdés, que va seguir el recorregut del cas, i ens deia que el que passa amb Jauría és una cosa que mil articles no podrien aconseguir. I a més, tenint en compte que estem en una societat que funciona a través dels clics als titulars... L’obra t’obliga a aprofundir.

J.C.: I és que la nostra feina no és informar. Però és impossible que després d’una hora i mitja un espectador surti més desinformat del que ha entrat, perquè hi ha conflicte i està rebent diverses versions i té temps de posar-ho tot en dubte.

M.d.A.: De fet, hi ha gent que li passa que estan a favor d’ells en alguns moments. Són tios, alguns guapos, graciosos i divertits, que fan acudits... Ahir algú em deia que en alguns moments li feien gràcia les bromes d’ells, però s’autoimposava no riure. Donem la distància perquè el públic pugui triar escoltar-ho amb les seves paraules, i no som capciosos.

J.C.: El primer compromís és amb el teatre. Tenim un públic disposat a escoltar una hora i mitja i a fer més complexa la seva opinió. Nosaltres hem de buscar totes les arestes per buscar unes emocions més complexes per al públic. Aquí passa per l’emoció, i no podem calibrar què sentirà cadascun dels espectadors, no és una feina tècnica sinó emocional.

M.d.A.: I a més, a diferència del periodisme, aquí nosaltres mai partim de l’equidistància. Estem a favor de la noia des del títol, que vam discutir en algun moment, perquè jo pensava que Manada era suficient, però ell volia Jauría, i el vaig intentar convèncer amb vehemència, tot i que m’alegro que no ho aconseguís. Encara que els actors estiguin interpretant el més gran fill de puta del món, es tracta de buscar-los els vessants per poder entendre’ls. No defensar-los, però sí entendre el perquè. Sense empatitzar, només desxifrar un enigma que se’ns escapa i que te’l planteges punt per punt. I de fet, han passat coses com que els actors se’m trenquessin a la meitat i fossin incapaços de dir-li a la María el que li havien de dir. A ella també li va passar tres o quatre vegades.

Jordi Casanovas i Miguel del Arco

J.C.: Sí, jo en el procés creatiu vaig haver de pensar per què ells no són capaços, després d’una condemna i de tot el procés, de veure que el que van fer està malament. I puc entendre que hi ha una càrrega social i política i una cosa que els dona suport que els diu que no han fet res malament. Això no vol dir que hi empatitzi, però puc entendre que hi ha alguna cosa més. No són cinc mals nois, són una representació d’una cosa molt estesa, hi ha alguna cosa més. Representen una realitat social i política.

M.d.A.: I tan estesa! El procés ens ha obligat a visualitzar el masclisme de la gent progressista i feminista, que ens hem trobat a la sala d’assaig sentint comentaris d’ells que no hem pogut suportar, d’aquells que dius “tio!”Perquè realment és complex capgirar el que fins ara ha sigut un costum i convertir-ho en delicte, com diu la Rita Salgado, una antropòloga. Perquè en tot el panorama nacional, totes les festes han sigut brutalment permissives en aquest sentit, amb una masculinitat tòxica d’envalentiment, que està absolutament impregnat en el nostre ADN i que serà molt difícil de treure’ns del damunt.

MORBOSITAT

Un cartell de “ Fuck monetitzar els drames” va ser el regal de benvinguda que es van trobar a la porta del teatre quan van presentar l’obra. El risc de caure en la morbositat, i les crítiques per haver fet negoci amb els problemes aliens, també han estat presents en el procés artístic.

J.C.: Jo tenia molt clar que els detalls més escabrosos eren poc importants. No es tracta que el públic faci de jutge, sinó que ho extrapolin a alguna cosa social. Hi havia alguna cosa dels detalls que no era interessant, perquè els sabem tots.

M.d.A.: Però se’n parla. Perquè hi ha una cosa que em sembla curiosa, que és el tabú del sexe. Quan vam anunciar l’obra van sortir moltes veus a favor i en contra posant l’accent en el sexe. Em sembla que no és l’important, l’assumpte medul·lar.

ARA: I el cartell?

M.d.A.: L’hem tret.

J.C.: Jo et vaig demanar que fos el títol de la meva pròxima obra, perquè m’encanta.

M.d.A.: La veritat és que me la sua. Això ho ha escrit algú que evidentment no ve al teatre. Si no pogués parlar de les coses que ens molesten... Ahir algú em deia que s’hauria de prohibir el bus d’Hazte Oír, i jo dic: jo no vull prohibir res, ni tan sols això d’aquests fills de puta, que dic que ho són perquè estan protestant per exemple contra el matrimoni homosexual, que és una cosa que m’afecta a mi i no a ells. Doncs mira, que surtin i ho cridin lliurement. Al principi vaig tenir fins i tot dubtes al veure les crítiques, però com volen que no escrivim sobre una cosa que està transformant la societat? Pel 25è aniversari de La llista de Schindler vaig sentir que també havia sigut polèmica perquè era monetitzar l’Holocaust. De què estem parlant? Esclar que n’hem de parlar! I de fet ho portarem a un públic d’estudiants, i l’experiència que hem tingut fins ara és que els adolescents que ho han vist, l’endemà no paraven de reflexionar. A mi em sembla que és l’única manera de canviar aquesta masculinitat tòxica de la qual parlàvem.

FEMINISME

Estrenada dos dies abans del 8-M i enmig del sorgiment de formacions polítiques com Vox, marcadament antifeministes, l’obra és desacomplexadament feminista. Però què indica que en la direcció i la dramatúrgia hi hagi dos homes?

J.C.: Crec que tenim per fer una feina de construir i revisar tot un masclisme intern, i segurament l’impuls de treballar una obra d’aquest tipus va per aquí: revisar coses que no estan del tot bé.

M.d.A.: La part del feminisme que intenta que la lluita sigui només de dones em sembla equivocada. L’essència del feminisme ha d’incloure els homes i dones en una lluita per guanyar la igualtat. Que això ho dirigeixin dos homes està bé. De fet, m’agrada pensar que quan vinguin els nois vegin que dos homes els diuen que el feminisme és guai, que s’ha de ser feminista. Perquè hi ha moltes veus en contra d’això entre els polítics i a la societat, sobretot amb els nous discursos que han sorgit de polítics irresponsables contra el feminisme.

J.C.: El feminisme és transversal, no només de gènere, perquè afecta tota la societat. Estem en un moment de canvi que fa que sorgeixin els contrareformistes. Intento ser optimista i pensar que si surten aquests partits d’ultradreta és per contrarestar que hi ha una revolució que va pel bon camí, o per un camí més optimista.

PROCÉS

A la vegada que s’estrena l’obra, els presos polítics transiten pel Suprem en un judici televisat.

J.C.: No crec que el judici tingui un verbatim, perquè ja estem veient com s’expressen. Sempre que he començat a treballar amb un material, primer comprovava que no hi hagués material audiovisual, perquè el poder de la imatge és molt fort. Potser podria ser interessant per a un públic que no estigui seguint de cap manera el judici, però imagino que un documental audiovisual tindria més potència.

M.d.A: Sí, jo també ho crec. Aquesta quantitat de material audiovisual imposa una llosa de realitat que dona poc marge a inventar. Aquí, per exemple, nosaltres a ella no la coneixem i a ells hem defugit coneixe’ls més. La nostra reconstrucció es fa a través dels textos, creant una versemblança estètica i buscant un vestit poètic perquè atrapi. En el cas de Bárcenas y Ruz, que sí que coneixies el personatge, requeria una mica més de semblança.

J.C. Però fins i tot en aquest cas teníem molt poc material audiovisual, aleshores.

M.d.A.: Sí, i en el cas del Procés jo esmorzo i dino amb el judici, hi ha poc marge.

stats