Entrevista

"No m'interessa la invenció des de zero: ni escriure-la ni llegir-la"

Albert Forns presenta 'Jambalaia', la seva segona novel·la, amb la qual ha guanyat el primer premi Llibres Anagrama de novel·la

Amb 'Jambalaia', Albert Forns ha guanyat el primer premi Llibres Anagrama de novel·la. El llibre explica l’estada d’un narrador –'alter ego' de l’autor– a una residència per a escriptors als Estats Units. Mentre es pregunta si pot continuar escrivint i sobre què hauria de fer-ho apareixen comentaris sobre el capitalisme als Estats Units, barrejats amb alguns referents clau per entendre el llibre, com ara el dramaturg Edward Albee o el novel·lista Max Frisch.

Avui llegia al teu Twitter una cita d'un article de Javier Calvo on deia: "Les dues paraules més depriments de la llengua anglesa són: 'ficció literària'". A 'Jambalaia' et preguntes per la possibilitat de continuar construint personatges o "d'excavar" en un mateix. Per què?

És una pregunta per a la qual no tinc resposta. Quan penso en literatura sempre em ve al cap això. Què faig, invento o no? Construeixo una història on m'ho invento tot o aprofito coses de la realitat? El meu mètode no és únicament periodístic, hi ha una voluntat d'anar més enllà de la pura realitat, vull fer literatura i explicar coses noves. M'utilitzo com a personatge i, per tant, parteixo d'una base autobiogràfica. No tinc resolta la pregunta, però tant a  'Albert Serra (la novel·la, no el cineasta)' com a 'Jambalaia' m'he decantat per la mateixa estratègia: utilitzar-me a mi com a personatge i no inventar-ho tot des de zero, encara que crec que a 'Jambalaia' hi ha força més ficció. El personatge protagonista és de les coses més properes a mi, però a la resta hi ha una voluntat de ficcionar.

Les paraules 'ficció literària' no et fan por?

Gran part del que faig és ficció, però inventar personatges des de zero no em resulta interessant. Perdria temps imaginant com ha de ser una dona de 50 anys que ha perdut el marit i que vull que faci determinades coses... i alhora crec que no seria capaç de fer-la creïble; almenys no podria fer que fos una veu narradora o amb molt de pes a la història que explico.

Continues escrivint en primera persona, com a 'Albert Serra'.

Continuo fent-ho. Si volgués fer alguna altra cosa també estaria molt vinculada a la realitat. La invenció des de zero no m'interessa: ni escriure-la ni llegir-la. En general em costa.

Creus, realment, que es pot inventar des de zero, o hi ha una trampa, en aquesta voluntat?

Inventar des de zero està molt idealitzat. Fins i tot si inventes personatges vas a buscar gent que coneixes que tinguin les característiques que busques i els robaràs coses. Tenint en compte que sempre estàs fent trampa, no és millor parlar 'de debò'? Hi ha gent que diu que no s'ha inspirat en res i en canvi ha robat de tanta gent... Crec que s'ha d'anar a cara descoberta i dir que ets tu, i dir també el nom dels altres.

El punt de partida de 'Jambalaia' és un escriptor que se'n va unes setmanes a una residència per a escriptors dels Estats Units. Ha debutat amb una novel·la sobre un torero. Estaries d'acord que el to del llibre és més humorístic que el d''Albert Serra (la novel·la, no el cineasta)'?

Odio la paraula 'humorístic'. En cap moment vull ser humorístic. Si aquest llibre fa més gràcia que l'anterior no és intencionat. Potser els temes són més fàcils de capgirar... Faig la meva aproximació a l'escriptura, i precisament perquè tracto temes seriosos de tant en tant els he de treure ferro, donar-los la volta o accedir-hi tangencialment. El meu jo és un 'alter ego' més exagerat i neuròtic. El que la gent troba graciós són les reflexions que pugui fer amb total tranquil·litat, una mica exagerades o sobreactuades. Busco parlar de l'absurd i retratar incongruències, coses que tots fem però en les quals no ens hem aturat. Vull anar-me traient de sobre l'etiqueta de ser un autor humorístic. No faig pixar de riure!

Els comentaris que s'han anat fent van en aquesta línia: que 'Jambalaia' és divertida.

El primer fracàs d'aquesta novel·la podria ser aquest! [riu] Voler fer una novel·la seriosa que fa riure...

Mentre la llegia pensava que alguns comentaris estaven tan passats de voltes que no podia riure. Veia que hi ha tanta mala llet que només me la puc prendre seriosament.

Si jo he provocat algun ensurt, o fins i tot repulsa, això pot activar l'humor. El mecanisme de la rialla no sempre segueix l'acudit que fa gràcia: de vegades se t'escapa el riure davant del patetisme aliè. El personatge es posa en evidència sovint, i això potser provoca el riure. Els mecanismes potser fan riure, però l'objectiu final del llibre és fer un retrat d'una sèrie de llocs i temes que no són tan divertits.

Parlem d'aquest retrat. Què volies mostrar?

Hi ha una crítica de base al capitalisme. Al fet d'haver d'agafar el cotxe per a tot, a com ens domestiquen quan entrem als supermercats i com hem creat aquests mons mítics dels centres comercials nord-americans, que anul·len la nostra capacitat de decidir i ens manipulen contínuament. Això també s'estén fins a l'oci: ara toca emborratxar-se i anar a discoteques, ara toca ser surfistes... I influeix en la sexualitat: la pornografia també hi entra. Escric sobre la sexualitat convertida en producte i monetaritzada. Encara que el porno el mirem gratis.

"El mecanisme de la rialla no sempre segueix l'acudit que fa gràcia: de vegades se t'escapa el riure davant del patetisme aliè"

La part de crítica és molt més gran a 'Jambalaia' que a 'Albert Serra'. Allà carregaves –al mateix temps que admiraves– la fama per la fama, però aquí l'enfocament crític és més general. Un dels excessos que apareix és l'alimentari, un altre és l'excés amb l'alcohol –es parla molt d'escriptors borratxos i se'ls imita– i, finalment, hi ha també l'excés que representa la pornografia.

Si haguéssim de resumir el llibre en una frase seria: 'Jambalaia' és la novel·la d'un escriptor que ha d'escriure una segona novel·la en un paratge idíl·lic per escriure, però ell no pot –s'avorreix– i llavors es dedica a investigar per internet, compra per Amazon, va a pescar, al supermercat... En aquest oci de l'escriptor procrastinador el que és transversal és l'observació crítica de la societat nord-americana, en un lloc on et venen 100 barretes de Mars en comptes d'una fent-te creure que és una 'family size', quan en realitat se les acaba menjant una única persona. És una societat on has d'agafar el cotxe per a tot. Hi ha, també, el retrat de l'excés de l'avorriment, que porta a la masturbació, un tema tabú i que normalment incomoda.

Aquí te la vas jugar?

Intento il·luminar molt el tema. Hi ha diverses escenes de masturbació, l'hi he volgut donar un paper important. No és el paper central, és una de les moltes coses que fa l'escriptor. A més de masturbar-se hi ha una reflexió sobre el fet de masturbar-se, sobre la història de la masturbació, sobre si ho fan els animals o no ho fan. I també sobre què passa amb el porno a internet. Com es consumeix? Han canviat els hàbits? Posar el focus en la masturbació és arriscat. El personatge es pregunta: "Segur que vols que n'hi diguin 'la novel·la de les palles del Forns' durant els propers deu anys?". Reflexionant sobre el tema i posant-lo sobre la taula em pregunto per què encara tenim tabús com aquest. Com és que encara fa posar vermella la gent quan parles de palles en una festa amb amics? També em suposava sortir de la zona de confort.

És l'aspecte més conflictiu.

És el punt on m'arrisco més. És un tema radioactiu, t'has de posar guants per tractar-lo. Em va suposar un repte tan gran que vaig estar a punt de treure'l, perquè m'exposava massa i em deixaria esquitxat –d'acord, és una mala metàfora [riu]–. Al final vaig dir que ho faria perquè sortia de la zona de confort i em permetia anar a llocs on no m'havia atrevit a anar abans.

La masturbació sí que és tractada amb humor.

L'humor hi ha de ser per treure ferro. Alhora hi ha l'aproximació amb el llibre de sinònims a la mà, 'Diccionari de renecs i paraulotes', de Pere Verdaguer [El trabucaire, 1999]. Parlar només de 'masturbació' quedava capellanesc, mèdic i condemnable. En canvi, si feia servir expressions populars com pelar el calçot i escanyar l'ànec era més divertit, es llegia d'una altra manera i, a la vegada, feia evident que això s'ha practicat tota la vida. Jo no m'invento res! Se n'ha parlat sempre, encara que s'hagi volgut amagar.

"De vegades em diuen: 'Estàs escrivint sobre el fet d'escriure? Les misèries dels escriptors no interessen a ningú'. Això em va picar encara més"

Encara que s'acabi masturbant força als Estats Units, el personatge hi ha anat amb la voluntat de "tallar el cordó umbilical" de la primera novel·la. És evident que es farà el paral·lelisme entre l'estada del personatge a Montauk i el teu viatge a la residència d'escriptors Ledig House. Et va costar tant, a tu, "tallar" aquest cordó umbilical?

La meva trajectòria personal és molt diferent de la del personatge d'aquesta novel·la. El que jo vaig fer quan vaig acabar la novel·la va ser 'viure el Sant Jordi': se'm va reconèixer com a escriptor, em van portar a festes, em van oferir còctels i canapès. Vaig anar escrivint i prenent notes sobre això. No va ser fins molt més endavant, després d'estar als Estats Units el 2014 i d'anar treballant en un llibre que no ha sortit, que no em vaig adonar que el procés de pensar què seria la segona novel·la podia ser, en si, la novel·la. De vegades em diuen: "Estàs escrivint sobre el fet d'escriure? Les misèries dels escriptors no interessen a ningú". Això em va picar encara més. Volia capgirar un tema tan suat. Si hi hem passat tantes vegades podem fer-hi una aproximació irònica.

Hi havia el risc de treure'n un llibre desastrós.

Faré el que faig sempre però serà diferent: aquesta era la meva voluntat. L'escriptor encallat em sembla un bon tema literari.

La residència d'escriptors on el personatge passa un mes forma part de la fundació que el dramaturg Edward Albee, que té gairebé 90 anys, ha muntat a Montauk.

Quan ja tenia la idea de fer la segona novel·la sobre un escriptor que estava fent una segona novel·la, després d'haver passat un mes a la Ledig House, em va semblar que aquest escriptor podia estar en una residència d'escriptors. Vaig tenir unes quantes converses interessants i em va semblar que els meus personatges també podien tenir-ne. Llavors vaig decidir que Montauk –on vaig passar només un cap de setmana– seria el lloc ideal per situar l'acció: un lloc super-ric, un poble amb un 'background' cultural i artístic on viuen actors, hi estiuejava Warhol, i Jackson Pollock s'hi va matar a prop. Encara hi viu Julian Schnabel: hi té una casa i hi pinta. Alhora, Montauk té un conflicte turístic, és un lloc envaït per hordes de surfistes i 'hipsters' que van a emborratxar-s'hi com si això fos  Magaluf o el Saloufest. Llavors vaig descobrir que Edward Albee hi vivia i hi tenia una granja d'escriptors. Albee és un personatge fantàstic que sempre et deixa en evidència, és un 'robaplans', que diu Jorge Herralde. És un personatge superirònic, un aristòcrata elegant i punyent que sempre té frases per a tot i et deixa en evidència. Trobava interessant que un dramaturg d'aquesta talla alliçonés els escriptors de la granja sobre què ha de ser escriure i sobre la vida literària. És un personatge molt entranyable, la veu de l'experiència.

El teu personatge em recordava una mica Francesc Garriga.

En el cas d'Albee he fet no-ficció pura i totes les frases que diu les cito de conferències i entrevistes. Quan hi ha una broma ja l'ha fet servir en algun altre lloc. Era tan potent el que deia que no podia fer bromes meves. Realment, el to d'Albee pot recordar el d'en Francesc Garriga en alguns moments.

En els dos llibres de narrativa que has fet es veu que les arts escèniques t'interessen especialment. A 'Albert Serra' comentaves les obres de teatre que havia fet el cineasta i aquí parles d'un dramaturg. Deus ser dels pocs escriptors que confessen obertament i per escrit el seu interès per les arts escèniques, quan a Catalunya tenim fins i tot detractors del teatre. Quim Monzó va dedicar una conferència a explicar per què no anava mai al teatre. Hi hauria d'anar?

En Monzó que faci el que vulgui. Jo estic molt interessat en la creació contemporània, les coses d'avui i que són diferents, ja sigui perquè hi ha vídeo, 'performance' o es juga amb les noves tecnologies. Trobo que l'art contemporani i les arts escèniques passen la mà per la cara a la novel·la en moltes coses. Angelica Liddell, Pablo Gisbert i El Conde de Torrefiel fan coses més interessants que moltes de les coses que es publiquen. Què està passant, aquí? Arriben molt més, són molt més provocadors. El cinema explica coses molt interessants sobre el jo, hi ha diversos plans narratius... I l'art contemporani està explorant què significa ser ara, viure en el present d'una manera que trobo molt més xula que molts narradors que busquen fer grans descripcions a la manera clàssica.

"Trobo que l'art contemporani i les arts escèniques passen la mà per la cara a la novel·la en moltes coses"

Les sèries t'interessen? Poc o molt tothom les defensa, actualment.

Les sèries no m'interessen més que la dramatúrgia o que el cinema. El problema és que necessites tot un cap de setmana per fotre't un 'atracón' d'una temporada. En canvi, pots anar a la Sala Hiroshima o al Teatre Lliure i veure una meravella que dura només dues hores.

Abans parlàvem de la voluntat de ficcionar alguns personatges. Hi ha els companys de residència i també el Jim, l'home que té cura de la granja. Tu mateix t'adones de la seva importància perquè titules el llibre a partir de les paelles que ell prepara.

En aquest debat de la ficció i la no-ficció aquests personatges són clarament inventats. Poden tenir un punt de partida real però són personatges de ficció. El narrador, però, no m'interessa fer-lo de ficció, o em porta massa feina i de moment no ho he fet. A 'Jambalaia' aquests personatges tenen un cert recorregut, i volia que entre ells es complementessin. Una de les virtuts d'ells és que són d'arreu del món, i això em permetia tenir debats contrastats sobre molts temes i visions força oposades.

Què diran els escriptors amb qui vas compartir residència, si mai llegeixen el llibre?

Vaig compartir residència amb deu persones, però aquí només n'hi ha cinc. Algun s'hi podria sentir identificat, però altres, no. A la Ledig no hi havia Edward Albee ni converses sobre dramatúrgia. La mateixa novel·la incorpora reflexions sobre què significa ser ficcionalitzat. Ets tu o ets un altre? Et pots queixar?

I en Jim?

En Jim és un personatge bastant central que és l'acompanyant de la veu narradora per aquesta Amèrica que és vista des d'un punt de vista crític: és un 'hippy' alternatiu que ha estat al moviment Occupy i s'ha manifestat contra el Vietnam. Ajuda el narrador a construir la seva visió crítica dels Estats Units i del que suposa el model capitalista.

El títol apel·la a les paelles que en Jim prepara. Sempre cuina jambalaia perquè li recorda la seva exdona, que té un final tràgic i inesperat.

Què passa quan fas una novel·la que va de tants temes i l'acció és tan picada? El títol és un 'leitmotiv', els personatges acaben farts –o malalts– de menjar-ne i el títol vol amalgamar tots aquests ingredients diferents posats en una mateixa cassola. Hi ha, esclar, aquesta història d'amor.

Una de les conclusions que treus llegint el llibre és que els escriptors són molt poc promiscus, tret de si són polonesos.

Això mateix [riu]. Podia haver fet una novel·la amb sexe o bé fer-ne una amb masturbació, i em semblava més interessant aquesta segona opció. El sexe hauria estat una altra novel·la, més de relacions humanes i menys de reflexions literàries. A 'Jambalaia' hi ha relacions humanes però no entro en les relacions afectives. Hi ha l'Emma, la parella del protagonista, però es relacionen a distància.

Hi ha la relació d'en Max Frisch amb l'Alice, la noia de l'editorial que l'acompanya a la novel·la 'Montauk'.

També.

Com vas arribar al llibre? Fins fa poc era difícil de trobar en castellà. ¿Un dels punts en comú entre 'Jambalaia' i 'Montauk' és la voluntat de parlar del que vols amb total llibertat?

Explico aquell mes que l'escriptor passa a Montauk. És un leitmotiv en la meva novel·la i també en la de Max Frisch. A ell li agradaria escriure una cosa com el 'Montauk'. No sé si se'n surt o no. Hi ha el joc de parlar d'un mateix en primera i en tercera persona, en present i en passat... No escric igual que Frisch, però vaig anar al lloc on ell havia passat un cap de setmana amb l'amant.

"Frisch fa moltes observacions interculturals interessants. A Amèrica tot és 'awesome'. 'How is your day today?', et pregunten per tot arreu. Si els expliques que has tingut un dia de merda els poses en un compromís"


Com el vas descobrir?

Quan un amic alemany em va portar a Montauk vam seguir la ruta 'freakie' del llibre de Frisch perquè a ell li agradava molt. De tornada vaig llegir-lo, em va semblar molt revelador.

Has continuat aprofundint en l'obra de Frisch?

Té uns dietaris que són citats també al llibre ['Tagebuch 1966-1971']. Frisch va passar cinc anys amb Alice Locke-Carey, i hi havia una diferència d'edat important entre ells. Als dietaris hi ha algunes reflexions sobre literatura nord-americana interessants: està en un sopar de 'thanksgiving' i parla de l'alienació, tenen un 'chit chat' tronat i no tenen cap conversa en profunditat. Hi ha moltes observacions interculturals interessants. A Amèrica tot és 'awesome'. 'How is your day today?', et pregunten per tot arreu. Si els expliques que has tingut un dia de merda els poses en un compromís. Frisch, sent suís, té observacions molt dures de com d'alienat se sent als Estats Units.

Vas sentir que hi encaixaves, als Estats Units?

No ho he encarat així. Jo em vaig veure a mi mateix a través d'un mirall. Veia els súpers que tindrem aquí d'aquí a un temps. I la normalització de l'obesitat també arribarà si no fem un pensament aviat.

No amagues gens les consultes a la Viquipèdia.

Gens. La Viquipèdia és una font de coneixement, igual que els llibres que has llegit. Jo m'he documentat i és xulo que si algú vol continuar la lectura pot llegir els assajos sobre el tema per aprofundir més. El personatge, investigant la masturbació, compra llibres a Amazon i explica què descobreix durant el recorregut.

Primer compra a Amazon, després a Walmart i després pren consciència dels motius pels quals ha d'evitar comprar-hi.

Al principi hi ha una fascinació per aquests centres comercials, en què tot és gran, fàcil, i si et descuides, surts d'allà amb el carro ple de xorrades. Després hi ha la fase de reflexió i penediment. Cap al final es desencanta del model, o com a mínim es pregunta per les estupideses que ha arribat a comprar.

Per això hi ha l'aproximació a tres emprenedors, Nick Monte, Carl Graham Fisher i Sam Walton. Monte converteix el restaurant de mala mort de Montauk en un lloc de moda amb 'spa'. Fisher comença venent cotxes, després construeix autopistes i converteix el poble en 'the place to be', i finalment hi ha el creador de Walmart. En aquest sentit, el llibre denuncia com aquestes cadenes estan destruint l'ecosistema del petit comerç.

Aquesta denúncia hi és. Escric sobre com afecta a nivell fisiològic la compra malsana, però també sobre com afecta les relacions humanes –anar en cotxe a tot arreu, viure davant la tele menjant Bocabits, enganxat a una sèrie i tenint poca relació amb els veïns– i els efectes a nivell de teixit comercial. Quan un Walmart s'instal·la en algun lloc, tanquen comerços, s'empobreix la població, augmenten els índexs d'obesitat... Tot això ha estat investigat pels americans i jo simplement ho recullo perquè hi reflexionem. Obren un centre comercial i és gairebé una festa, però els salaris que paguen mai seran els mateixos que els que pugui oferir una botigueta de barri. El benefici d'una petita botiga no acaba en un paradís fiscal.

Podríem parlar d'un Walmart a la literatura catalana?

[riu] La walmarització de la literatura catalana té dos vessants: el de les llibreries i el del sector editorial. Què passa amb les llibreries petites que tanquen? Comprar llibres a l'Alcampo és com comprar-hi fruites: no saps d'on vénen, han estat en càmeres, no tens un expert que et pugui recomanar res, no és de proximitat ni ecològic. S'ha intentat vendre massa libres en grans superfícies i estem perdent la petita llibreria de prescripció. L'altra cosa de Walmart és que en un país com el nostre hi hagi una gran editorial transatlàntica i la resta siguin petits vaixells intentant pescar les engrunes. Això tampoc és bo, perquè crea unes dinàmiques sobre què publiquem i què no i altres alteracions en molts àmbits, com pot ser el dels llibres més venuts. No és bo tenir un món editorial macrocefàlic.

"Comprar llibres a l'Alcampo és com comprar-hi fruites: no saps d'on vénen, han estat en càmeres, no tens un expert que et pugui recomanar res, no és de proximitat ni ecològic. S'ha intentat vendre massa libres en grans superfícies i estem perdent la petita llibreria de prescripció"

Un dels altres temes que apareixen al llibre és si l'escriptura pot ensenyar-se o no. Edward Albee pensa que no. Tu estàs a prop de la seva visió?

A mi el que m'agradava és retratar que hi ha dues aproximacions a aprendre a escriure: els que diuen que és un do, que el tens o no –com diu Albee–, i les escoles, que potser no et poden ensenyar aquest do però sí que fan un servei. Només pel fet que les escoles d'escriptura et fan escriure ja millores. Apuntar-t'hi no t'assegura ser un 'bestseller', ni acabar una novel·la, ni tenir talent, però només pel fet que et fan reflexionar sobre el que fas ja és bo. Un dels problemes dels escriptors és que parlem poc del que fem mentre ho fem i de vegades acabem en carrerons sense sortida. A les escoles parles de literatura i la poses a debat. La meva escola d'escriptura va ser l'Horiginal, allà aprenia el que estava bé i el que no a partir de converses on m'acabava posicionant. Parlar de literatura i reflexionar-hi en veu alta és gairebé tan interessant i tan profitós com les estones que passes davant del full. Què escriuràs i com escriuràs és una reflexió prèvia. Parlar sobre escriure és tan important com haver llegit.

Una de les sorpreses que vaig tenir va ser que citaves la fotografia documental de Bernd i Hilla Becher.

M'interessava molt parlar de fotografia documental. Dels Becher, però també de Dylan Stone, que va estar amb mi a la Ledig House. A partir de Stone tinc l'excusa per parlar de fotografia documental, puc divulgar-la una mica. Jo disfruto molt del teatre i de la dansa i m'adono que la gent no va al Mercat de les Flors. M'enriqueix i és un submón del qual voldria tenir més converses. Si no se'n parla no és perquè no sigui atractiu, és perquè en general no es coneix –i comentar-ne coses és una manera de normalitzar-ho–. A 'Jambalaia', en Jim fa fotos també orientades en aquesta línia. Fotografia una part de l'arquitectura popular dels Estats Units, que també s'està perdent. En Jim diu que aquells edificis eren les catedrals dels americans. A Europa, el que encara no és un Zara o una franquícia té una identitat. Als Estats Units s'ha tendit a coses molt clòniques –tots els Walmarts són iguals– i a tenir aquests centres comercials immensos, que s'assemblen entre ells.

"A Europa, el que encara no és un Zara o una franquícia té una identitat"

És, però, al Walmart on passen algunes de les escenes més divertides del llibre, les de les persecucions amb carros motoritzats.

És una novel·la amb tanta digressió assagística que també volia que hi hagués acció, i gairebé sempre és inventada. M'interessava retratar els punts més extravagants dels Estats Units.

El llibre té un punt Hunter S. Thompson, sobretot quan parles de borratxeres i de rifles.

M'agrada explotar el costat Hunter S. Thompson. És molt divertit anar a un Walmart a les tres de la matinada: compres unes birres, surts a fora, fots 'botellón', tornes a entrar, agafes un arc i unes fletxes i comences a perseguir-te, llavors t'emproves roba de talla XXXL... És una experiència, que no tanquin a la nit. És pràcticament tan divertit com anar a la discoteca.

Fer un 'spring break' es pot fer al bar del Tauró Cansat o al Walmart.

Sí, sí, esclar [riu]. També volia fer un retrat de la problemàtica turística. De cop el narrador veu que hi ha 'overbooking' de 'hipsters' i surfistes. A Montauk estan tenint-hi un problema real, amb tot això, i em resultava interessant parlar-ne. M'he apuntat a tres grups de Facebook on es queixen del que fan els 'hipsters' cada estiu i organitzen patrulles ciutadanes. Tenia ecos amb el que està passant aquí a la Barceloneta, amb la Barcelona saturada d'establiments turístics que perd la vida de barri, el Casc Antic està obligat a tancar els comerços històrics... Que una llibreria històrica com la Documenta s'hagi de traslladar perquè hi posin un Zara és el mateix que passa als Estats Units quan els frankfurts de carretera amb forma de salsitxa gegant tanquen perquè hi instal·lin un McDonalds clònic.

'Jambalaia' t'ha deixat exhaust com et va passar després d''Albert Serra'? Voldries trigar menys de tres anys a publicar la tercera novel·la?

El que em fa no trigar menys de tres anys és que no tinc temps per escriure. Jo sóc de la generació precària. Els escriptors sempre hem hagut de fer altres feines, però com ara mai, perquè a més de treballar –sóc autònom– hem de trobar les nostres hores per escriure. Si no acabo res abans no és perquè no tingui inspiració, sinó perquè haig de menjar. Tant de bo trobés una solució, però és el temps que ens ha tocat viure: els llibres tenen tirades baixes, s'han acabat les vaques grasses. No crec que els que tenim menys de 40 anys compartim gaires referents, a banda de la precarietat. Tinc idees per a una nova novel·la, i tinc ganes que hi hagi un canvi de to. Vull aconseguir que em deixin de dir humorístic.

Més continguts de