Cinema
Cultura 21/10/2021

Jonás Trueba firma la gran pel·lícula sobre la joventut actual

'Quién lo impide' entrelliga ficció i realitat en un film que atorga la paraula als seus joves protagonistes

4 min
Candela Recio a 'Quién lo impide'

BarcelonaEn el flash-back amb què acabava La reconquista (2016), Jonás Trueba (Madrid, 1981) filmava el passat dels personatges d'Itsaso Arana i Francesco Carril, interpretats de joves per dos adolescents, Candela Recio i Pablo Hoyos. Després del rodatge, Trueba els va seguir filmant durant cinc anys, sense guió ni full de ruta, incorporant més joves al projecte i escoltant el que tenien a dir sobre la vida, les relacions, la política o la manera en què el cinema els retrata. Sobre la marxa, el director va anar descobrint la pel·lícula que estava fent: Quién lo impide, que aquest divendres arriba als cinemes. És una experiència singularíssima en el cinema espanyol actual, un esbós inacabat però de gran bellesa sobre la joventut actual que es mou entre la ficció i el documental amb una llibertat absoluta. “Jo mateix no sé diferenciar de vegades què és ficció i que no ho és –explica Trueba–. Hem intentat construir una realitat, la de la pel·lícula, a partir de les vivències que explicaven els xavals. De vegades hi ha més posada en escena i de vegades més registre de la realitat. Però en el fons, tant és”.

Tràiler de 'Quién lo impide'

El resultat són quatre hores de cinema sense etiqueta que passen volant entre petits relats de ficció, entrevistes, converses robades i actuacions musicals. Els protagonistes són els primers que s'espanten quan Trueba els informa en una trobada de Zoom de la durada del film. “Serà una experiència immersiva –es justifica ell–, heu de confiar en la gent”. I la confiança va ser recíproca al darrer Festival de Sant Sebastià, on Quién lo impide va guanyar un premi al conjunt d'intèrprets i va connectar amb el públic amb una força expressada amb nitidesa per la llarguíssima i emotiva ovació que va dedicar-li el públic en la projecció de gala. Potser hi va influir l'ambient que es va generar gràcies a les pauses de cinc minuts que Trueba ha introduït per separar les tres parts del film, durant les quals el públic xerrava i teixia complicitats. “Els intermedis permeten entrar i sortir de la pel·lícula en tots els sentits –apunta el director–. Pot sona a boutade, però són de les meves parts favorites perquè és quan la pel·lícula cobra el seu sentit en l'espectador”.

Una necessitat personal

Trueba explica que va començar a rodar Quién lo impide sense saber quina pel·lícula volia fer. “Després de La reconquista vaig sentir una mena de buit personal, com si hagués tancat un cicle vital, i em va venir una necessitat molt forta de tornar a rodar de seguida –recorda–. Així que vaig trucar a la Candela i el Pablo, els ho vaig explicar i ells van acceptar. Érem un equip mínim, la meva ajudant de direcció i jo, i no teníem cap pla, només ganes d'estar amb ells i de parlar de certes coses”. El següent pas va ser contactar amb instituts per fer entrevistes, conèixer més joves i convertir Quién lo impide en un film coral. “Vam haver d'explicar molts cops que no volíem fer un càsting sinó rodar, perquè el càsting ja és la pel·lícula”, explica Trueba, que matisa que ampliar el focus no atribueix a la pel·lícula un valor sociològic: “La pel·lícula no està feta des d'aquesta òptica, no vol representar tota la joventut. Hi apareix un arc bastant divers de joves, però falten molts col·lectius. En realitat, el càsting l'han fet ells mateixos: hi són els que més ganes tenien de ser-hi”.

Jonás Trueba parlant amb un dels protagonistes de 'Quién lo impide' durant el rodatge.

Trueba no només ha treballat en Quién lo impide aquests cinc anys: entre aturada i aturada, fins i tot va rodar un film amb actors professionals, la notable La virgen de agosto. Durant aquest temps, festivals amics com el D'A, el Punto de Vista o el Festival de Sevilla han projectat "muntatges aproximatius" de Quién lo impide que servien per testar la pel·lícula i, sobretot, “per regenerar l'energia dels xavals, que corria el risc d'esvair-se després de tants anys sense intuir el final del projecte”. Al final, el que sí que va esvair l'energia va ser la pandèmia, “un cop de realitat per a tothom però sobretot per als joves". Irònicament, va ser l'empenta definitiva perquè Trueba completés el film. “Veia que estaven fotuts per no poder veure la nòvia o els amics, tancats en cases petites, en situacions familiars tenses... Em vaig obligar a acabar la pel·lícula d'una vegada per tornar-los una mica de l'energia que els havien robat. Però si no fos per la pandèmia potser encara seguiria rodant”. Trueba deixa, tanmateix, la porta oberta a reprendre el projecte en el futur. “Per què no? Jo crec que no hem tancat la pel·lícula, només l'hem abandonat un temps. És cert que ells són ara molt diferents que al principi, menys innocents. Seria una altra pel·lícula, però no menys interessant”.

stats