Cultura 19/02/2021

Josep Lluís Mateo, un arquitecte europeu "dissident"

L'autor de l'edifici de la Filmoteca de Catalunya creu que la natura ha de tenir més pes que la pedra en els nous projectes de ciutat

3 min
Josep Lluís Mateo a Montpeller el 2019 en un imatge d'arxiu

BarcelonaL’arquitecte Josep Lluís Mateo, l’autor de la Filmoteca de Catalunya i la reforma del Mercat del Ninot, va passar el confinament “en un lloc remot, sense gairebé presència humana”, com explica en un recull d'escrits titulat Huellas. Escritos 2005-2020, que ha publicat l’editorial Park Books. En aquell moment excepcional va arribar a la conclusió que els arquitectes han de proposar nous models urbans que permetin “el moviment i el gaudi de l’espai col·lectiu en condicions segures i atractives”. El covid ha posat damunt la taula la necessitat de “noves reflexions i propostes” en el camp de l’habitatge, que ara troba marcat per “l’avidesa del capital”, “la congelació mental" i "la rigidesa operativa de les normatives i els sistemes de control funcionarial públics”. “Probablement les conseqüències d’aquesta experiència seran més visibles a mitjà o llarg termini que de manera immediata –explica–. I seran, sens dubte, fruit d’acords socials en què els arquitectes, com a especialistes en construir noves realitats, hem de proporcionar noves síntesis (projectes) adequades, necessàries, de transformació”.

Josep Lluís Mateo és al darrere d'un dels despatxos catalans més internacionals. És l'autor de grans projectes urbanístics com l’eix central del pol multimodal de Niça Grand Arénas. Fa poques setmanes va presentar tres edificis d’habitatges a la localitat neerlandesa de Heerhugowaard i té en obres la seu de la Fundació Toni Catany a Llucmajor, a Mallorca. En un altre dels seus escrits es defineix com un “arquitecte europeu” però també com un “dissident”. “De l’arquitectura contemporània, me'n desagrada la falta de discurs sobre la matèria”, explica.

Com es relaciona amb les seves obres després d’acabar-les? “Tinc una mala relació amb els meus edificis –escriu Mateo–. Intento no tornar-los a veure. L’edifici és un moment de la nostra història i no ens pertany. Quan l'acabem, l’edifici comença”. L’arquitecte diu adeu al seu treball quan el lliura al client: “És important per no patir, per no veure els grans o petits drames, els errors, que són molt dolorosos, el salvatgisme, la falta d’estima de qui els fa servir, la mala interpretació de les instruccions d’ús”. També aborda la seva noció d’èxit: “Em fa la sensació que l’èxit és l’avantsala del fracàs. Després d’arribar al cim se n’ha de baixar. En la meva trajectòria de llarga distància, de supervivència, més que triomfar intento avançar”.

Nous models urbanístics més connectats amb el territori

Al començament de la seva trajectòria, Josep Lluís Mateo va exercir de crític i editor a la revista Quaderns d’arquitectura i urbanisme, i actualment és catedràtic emèrit de l’Escola Politècnica Federal de Zuric. “En algun moment de dificultats vaig poder imaginar que només em dedicaria a escriure”, recorda. Quan va morir el seu pare als primers anys 70, que també era arquitecte, Mateo va acabar algunes de les seves obres fins a tancar el seu estudi i va començar a experimentar “l’energia i el plaer de la construcció”, “la força col·lectiva on l’arquitecte pot tenir un paper interessant”. “Soc arquitecte perquè construeixo. Sense construir, no m’interessaria gens aquesta feina”, subratlla.

Un detall dels habitatges de Josep Lluís Mateo a la localitat neerlandesa de Heerhugowaard.

Pel que fa al futur, Mateo està interessat en l’aparició de criteris ecològics, de sostenibilitat, que fan semblar caduca “la ciutat de pedra del segle XIX”, com el París de Haussmann i la Barcelona de Cerdà. “Aquests models de ciutat ordenada i regular tendeixen a desaparèixer en favor d’un urbanisme més territorial –conclou–. Passem d’una organització totalment artificial a planificacions més geogràfiques, que depenen de la natura dels sòls, la fauna i la flora”.

stats