Cultura 24/05/2021

Kate Reed Petty: "Molts homes no són conscients de què és un abús, ho consideren bromes pesades"

4 min
Kate Reed Petty

¿De quina manera la manipulació de les històries pot acabar marcant les nostres vides? I els traumes, ¿com poden afectar la nostra existència? Kate Reed Petty reflexiona sobre el poder de la mentida i el trauma dels abusos en la seva primera novel·la de ficció, Una història real (Empúries / Alianza Editorial), que ha traduït al català Imma Estany. Petty, que també escriu novel·la gràfica i guions de cinema, va rebre el premi 30 Below de la revista Narrative. La novel·la és agosarada: salta de gènere en gènere i explora sobre una veritat que sempre pot ser enganyosa. L'autora respon des de Baltimore, on viu.

El llibre comença amb un grup de nois gallejant sobre com han abusat d’una noia [no sabem si és cert o no] que estava adormida al seient del darrere d'un cotxe perquè havia begut. Moltes víctimes prefereixen guardar silenci. Un estudi recent deia que a les universitats nord-americanes el 80% de les víctimes no ho denuncien.

— Crec que amb el Me Too més gent està parlant i les coses estan canviant. Però estem molt lluny de solucionar el problema i de sortir de la cultura de la violació. Molts agressors en surten impunes i continuen amagant-se molts casos sota l’estora.

Vostè, però, no posa el focus en la víctima de l’abús sinó que també parla del trauma que genera en l’entorn. En els que suposadament han abusat i en els que ho han silenciat.

— Sí, perquè el patriarcat fa mal tant a homes com a dones. I crec que molts homes que formen part de la cultura nord-americana no consideren l’agressió que pateix un dels nois, també al principi del llibre, com un abús. Ho consideren una experiència per la qual han de passar els novells. Fins i tot se n’enorgulleixen, perquè els han rentat el cervell. Molts homes ni tan sols són conscients de què és un abús, ho consideren bromes pesades. Crec que era important donar veu a la víctima però també als altres que en un principi no es consideren part del problema. Homes i dones hem de parlar i reflexionar per canviar les coses.

La novel·la és singular perquè fa servir molts gèneres. Hi ha parts que són un guió de teatre, un de cinema, esborranys de sol·licituds per entrar a la universitat... ¿Fer-ho així va ser una decisió inicial o va anar sorgint mentre escrivia?

— Des del principi volia tenir diferents veus i perspectives. La intenció sempre va ser reflexionar sobre com expliquen els abusos, qui els explica, a qui creiem... Volia oferir fragments de diferents testimonis i explorar, construir una espècie de calidoscopi amb diferents peces.

L’alcohol és molt present al llibre, i també com per diferents motius alguns personatges distorsionen la realitat. No saben què és real i què imaginen.

— Sí, perquè també hi ha una exploració de com els personatges s’encaren amb el seu trauma. Alguns records són difícils de digerir i a vegades la memòria esdevé tramposa. Què és real i què no, què signifiquen aquests records per als diferents personatges... És important com interpretar aquests records, i crec que el lector també pot interpretar coses diferents.

Hi ha un moment en què hi ha una confessió molt important al llibre. Vostè escull fer-la com si es tractés d’un diàleg en una obra de teatre. Una decisió que crea una certa distància.

— Ningú m’havia fet aquesta reflexió i és molt interessant que ho faci, perquè hi he pensat molt i també en vaig parlar amb els editors. Per a la víctima és una manera de tornar a un lloc segur, perquè ella escrivia guions quan era adolescent. Pot ser una manera de distanciar-se o de no deixar que l’abusador tingui el monopoli de la història i sigui l’única veu. Però crec que els lectors ho han d’interpretar a la seva manera.

També canvia els punts de vista. Un dels protagonistes parla en primera, en segona i en tercera persones.

— Sí, perquè canvio el gènere. Hi ha una part que pot semblar una novel·la de terror, i adopto l’estil del que podria ser una novel·la de Stephen King, i d’altres en què m’aproximo més potser a una novel·la de Raymond Chandler. El canvi de punt de vista, però, també és útil per reflectir diferents fases de la vida del personatge.

És curiós que esculli la professió de negre literari per a la víctima, que és algú a qui costa trobar la seva veu o a qui l'hi han arrabassat.

— En part ho vaig fer perquè ho conec molt, perquè jo vaig ser negre literari, i també és la manera com la víctima aconsegueix amagar-se, està fugint i no vol que la trobin, i a la vegada té un superpoder, s’apodera de les veus dels altres.

Un dels altres temes és com s'exigeix a les víctimes fer un pas endavant i explicar la seva història. Hi ha massa pressió?

— Crec que fa 20 anys potser no hi havia espai per poder parlar. La policia, el sistema judicial, fins i tot l’entorn, buscaven els forats, els errors, que permetessin desacreditar la història. Tot era molt rígid, i crec que les víctimes han de poder explicar la història com elles volen, de la manera i en el lloc que se sentin segures. El llibre també vol ser una esperança, perquè verbalitzar els abusos pot ser molt alliberador.

A la Gran Bretanya van jugar amb diferents portades. La seva novel·la es va vendre amb una portada que semblava d’un llibre de terror, una altra que convidava a pensar en el gènere de novel·la romàntica...

— Era una manera de captar l’atenció i de reflectir el fet que hi ha diferents gèneres dins la novel·la. També és una mica arriscat perquè el lector no sabia ben bé què tenia a les mans. Però pot ser una manera de superar prejudicis. Un dels motius de potenciar els protagonistes homes és també perquè més homes llegeixin el llibre.

Per què el títol d’Una història real?

— El llibre és sobretot sobre com expliquem les històries. És un títol irònic i és una mica trampós: el lector es pot preguntar si és una història real. És com un oxímoron. I després és la veu dels estudiants de l’institut, com parlen: “Ei, que això és veritat, tio”. Emfatitzant la paraula veritat perquè els altres els creguin.

stats