ARQUITECTURA

Rigorosos, heterodoxos i amables

Col·legues i deixebles valoren la feina de José Antonio Martínez Lapeña i Elías Torres a les Balears
La Casa Gili / LLUÍS CASALS LLUÍS CASALS HISAO SUZUKI

Les obres de José Antonio Martínez Lapeña i Elías Torres, els guanyadors del darrer Premio Nacional d’Arquitectura, formen una família curiosa: si es poguessin reunir els edificis que han fet arreu del món, es podrien observar els vincles entre ells, però també els trets diferents que han adquirit en instal·lar-se en un altre lloc. Així i tot, un reguitzell de cases a Eivissa, un altre habitatge als Estats Units, una urbanització a la Xina i un museu al Japó estan agermanats per una combinació molt personal de rigor, inventiva i l’atenció a l’entorn. “Les seves obres a Eivissa han mogut diverses generacions d’estudiants i arquitectes a l’illa per visitar-les”, diu l’arquitecte Stefano Cortellaro, autor de nombroses obres a la pitiüsa gran.

Tots aquests trets es manifesten de manera especial en les obres de Martínez Lapeña i Torres a les Balears, com la restauració de l’església de l’Hospitalet, que dona dinamisme a l’interior; la Casa Gili i el Jardí de les Eres, a Formentera i d’accent rural; i la rehabilitació de la façana de l’església dels Sagrats Cors, a Palma. Entre totes elles n’hi ha una, la restauració de la murada de Palma, que és un cas insòlit, ja que fa més de 30 anys que hi treballen, des de les Voltes fins al baluard del Príncep. A més, és un projecte viu, ja que estan pendents de rehabilitació el fossat i l’antic pont que connecta el conjunt amb la plaça de la de la Porta del Camp. “Podem estar agraïts, perquè és un exemple importantíssim aconseguir desenvolupar un projecte per fases com aquest”, diu l’arquitecta Sé Duch. “La façana marítima té una coherència impressionant, mentre que el que acostuma a passar és que els arquitectes anam esborrant el que han fet uns altres col·legues prèviament”, afegeix, abans de definir aquesta obra com a “sòbria” i “delicada”. Sé Duch va començar la seva trajectòria al despatx d’Enric Miralles i Carme Pinós, i a mitjan anys 90 va fundar un despatx amb l’arquitecte Francesc Pizà, que va morir l’any passat. Al marge de l’amistat, els dos despatxos treballaran conjuntament ben aviat en la restauració de les Torres del Temple. L’inici de les obres està previst per al segon semestre de l’any que ve.

A banda de Mallorca, Eivissa i Formentera, Martínez Lapeña i Torres han treballat a Menorca: són els autors del Museu de Menorca a l’antic convent franciscà de Jesús, una obra que ha patit modificacions. El seu impacte també s’estén al seu vessant com a professors, atès que han marcat diverses generacions d’estudiants que s’han format a Barcelona: “Hi ha tota una generació d’arquitectes que t’ajudaven a pensar i a mirar, entre els quals hi havia Josep Quetglas, Elías Torres, Alfons Soldevila i Josep Llinàs”, recorda Francesc Cifuentes, que va col·laborar en la realització de la recreació del tornaveu de Gaudí a la Seu i, formant un trio amb el despatx Duch-Pizà, en el projecte de reforma del mercat Pere Garau. “Aquest col·lectiu de professors ens va deixar una empremta molt important. En el cas concret d’Elías, en els seus espais públics tot és susceptible de convertir-se en arquitectura a través del lloc”, diu també Cifuentes, fent referència a la murada i a com hi ressona l’esperit de les intervencions de Gaudí i Jujol a la Seu.

La importància dels orígens

Per Cortellaro “les arrels” i “l’arquitectura rural local” són un substrat cabdal en l’obra de Martínez Lapeña i Elías Torres: “Tenen una obra molt extensa i són coneguts internacionalment, però és evident que la cultura arquitectònica eivissenca és molt present sobretot en Elías”, afirma Cortellaro. “Per fer la Guía de arquitectura de Ibiza y Formentera va fer dibuixos i plànols durant molt de temps, i tot això et forma”, subratlla. Una de les primeres obres en què el diàleg amb el lloc és més explícit és una capella a l’aire lliure a Cala Llonga : “Va construir un espai sagrat amb quatre parets, alguns bancs i la coberta que ja existia, que és la dels pins”.

Elías Torres no va fer aquella guiaen solitari. Hi varen col·laborar el desaparegut Ferran Marí i Salvador Roig, que més endavant tornaria a col·laborar amb Martínez Lapeña i Torres en la restauració del Castell d’Eivissa i la Casa Villangómez: “És una experiència que et marca com a ésser humà, perquè et permet veure com una persona enfoca la seva feina. Tots aquells anys fent la guia ens varen permetre conèixer d’una manera prou profunda la realitat física, humana i paisatgística de les nostres illes, i això ens ha marcat a l’hora de fer la nostra feina i també diria que com a ciutadans”, diu Roig.

Per l’arquitecte Xavier Pallejà, que també va col·laborar en aquestes obres, una altra influència destacada en la formació de Torres es troba en el fet que ve d’una família de mestres d’aixa. “El pare d’Elías feia vaixells, que són una feina molt mesurada, i crec que n’ha heretat la meticulositat: no hi ha un pam de l’obra que no estigui pensat”, conclou Pallejà.

Més continguts de