Els llocs de Carner a Brussel·les

Per a qui vulgui conèixer el mapa carnerià de la capital europea

“Carner viu de les lletres, del seu treball, modestament, dignament, i encara ens meravella amb la seva producció poètica, fresca, original, única. És el senyor de cada dia, el ciutadà senzill, decent, que no ha pactat amb el dèspota, que no ha pidolat gràcia, que no vanta el sacrifici, que no deslliga la causa de Catalunya de la causa universal de la llibertat i la dignitat dels homes”. Fragment d’un article de Manuel Serra i Moret: El ciutadà Josep Carner (En els seus setanta anys), publicat a Catalunya (Buenos Aires), el novembre de 1954, l’any que el poeta havia arribat a la jubilació.

A la fi de la Segona Guerra Mundial, el 1945, Josep Carner i la seva segona muller, Émilie Noulet, exiliats a Mèxic des de la fi de la Guerra Civil, retornen a Europa, a Bèlgica, d’on era filla Émilie, francòfona. Havien arribat a Europa tal com se n’havien anat, en vaixell. Ell, diplomàtic de la República Espanyola, havia substituït la ciutadania d’una Espanya que ja no era la seva per la ciutadania del país d’acollida, Mèxic, que ara és el país dels seus descendents, fills i nets de Josep Carner de Ossa (Anna Maria, la filla, establerta a Ginebra, no va tenir descendència).

Durant els interminables 25 anys de l’exili belga (sempre esperant allò que mai no arribava), Carner és el poeta de l’enyor, expressat sense queixa, sense plany, a Absència, secció final de Poesia (1957): “Deixàrem casa nostra, / les trescades i el tros dels nostres avis, / eixírem pel portell de la desfeta / i ens escampàrem en recerca d’aixopluc; / juràrem que altre cop sabries ésser altiva, / i en signes pobres t’emportàrem viva, / ramell de boix o branquilló de bruc” ( Cant del fill distant, v.9-16). Accepta sense gaire apetència de formar part del govern de la Generalitat a l’exili, l’únic que va existir durant la dictadura, un govern de personalitats nomenat pel president Irla. Ens ho recorda una foto presa el gener de 1946, a París, on, al volt d’una taula, apareix al costat de Carles Pi i Sunyer, Pompeu Fabra, Josep Irla, Joan Comorera i Antoni Rovira i Virgili. Carner, que no tenia cap mena de vocació per la política (però sí per l’opinió política), presenta la seva dimissió irrevocable el gener de 1948, i, amb la seva, presenta també la de Fabra, que des de Prada, on residia i on moriria aquell mateix any, no havia pogut assistir a la reunió de París. Poc després, el Govern es va dissoldre.

En un article, intitulat Represa (1947) i publicat a la Revista de Catalunya renascuda a l’exili, a París, Carner proposa i desenvolupa tres lemes per continuar vivint en l’esperança: l’exigència, la universalitat i la lleialtat; resum dels seus anhels de català que l’atzar havia desplaçat lluny.

A Brussel·les

Instal·lats a Brussel·les, Carner i Noulet hi van viure en sis domicilis, a part de fer algun viatge a l’estranger, i a part de breus estades ocasionals a Bèlgica mateix, a Keerbergen i a Spa, com testimonia alguna carta i algun poema. A Oostende, a la costa flamenca, on vivia un germà d’Émilie, hi passen durant uns anys les festes nadalenques, hostatjats a l’Hôtel Terminus Maritime (al costat mateix de l’estació). Allí, Carner hi devia escriure el meravellós Ostende, 31 de desembre 1949 : “Benignament fina l’any, amb peresa. / Sota una boira, dels somnis despresa, / faig, a l’atzar, un semblant de camí, / alliberat de record i destí” ( Poesia, v. 1-4).

Però aquest article es proposa de resseguir els domicilis brussel·lesos de Carner, de situar-los en el mapa per mitjà d’una infografia, i, en la mesura del possible, indicar quines obres seves coincideixen amb els anys que va viure en cada domicili. S’hi afegeix una foto de cada façana (unes fotos fetes quan algunes façanes havien sofert alguna reforma i ja no eren exactament com les del temps del poeta).

La regió de Brussel·les-capital, situada dins de la regió de Flandes, i a tocar de la tercera regió, Valònia, s’organitza en dinou municipis, els noms dels quals apareixen citats entre parèntesis.

Avenue des Cerisiers, 14

(Schaerbeek / Schaarbeek)

És el primer domicili, al nord de Brussel·les. S’hi instal·len la segona quinzena de setembre de 1945, després d’haver desembarcat a Anvers l’11 de setembre procedents de Mèxic. A Cerisiers hi viuen poc més d’un any. “Farà aviat un any que cada dia / et veig per la finestra al meu costat, / oh noble auró d’un jardinet, que muntes / més alt que no el teulat! […] / Tu vas dir-me en hivern: -He de reviure; / tu no m’hauries d’envejar aquest do: / ara, en el fred i amb testa esblanqueïda, / encara dónes flor-. / Oh noble amic sobre lilàs i hortènsies! / Si algú troba el meu nom, temps a venir, / que no retreguin una tasca incerta, / sinó el teu cor veí” ( A un auró. Arbres, v.1-4, 25-32).

Acabada la guerra, era el moment de la reconstrucció del país, i, per a ells, de situar-se i d’aconseguir una feina en una ciutat colpejada pel terror de l’invasor. A Mèxic, Carner, a part de ser membre del Colegio de México, havia impartit literatura comparada a la Facultad de Filosofía y Letras -l’esplèndid assaig Nobleza del soneto (1941) és fruit d’aquelles lliçons-. A partir de 1946, Noulet, estudiosa de poesia francesa simbolista, i Carner s’integren com a docents a l’Université Libre de Bruxelles (avenue Franklin D. Roosevelt, 50).

Vivint en aquest domicili, Carner dona a la premsa el primer llibre publicat a Europa després de l’exili, un llibre breu, que insinua, però, una revisió de la seva poesia, Tres diumenges (París, 1946), que aplega els tres senyors poemes endiumenjats: el del senyor Pere, el del senyor Quim i el del senyor Lluc, publicats abans a Bella terra, bella gent (1918 i 1936).

Boulevard Auguste Reyers, 155

(Schaerbeek / Schaarbeek)

En aquest segon domicili, molt a prop del primer, s’hi instal·len cap a finals de 1946 (el 23 de desembre ja hi vivien) i s’hi van estar almenys fins al setembre de 1951. És aquí on el poeta dissenya el pla de publicacions que volia dur a terme en els pròxims anys i que incloïa la publicació de llibres on es mesclaven els poemes nous amb poemes vells revisats: Paliers (Brussel·les, 1950), Llunyania (Santiago de Xile, 1952) i, després d’haver acceptat de publicar llibres a Catalunya, Arbres (Barcelona, 1953).

En aquest domicili hi prepara, doncs, Llunyania, el llibre on apareix Bèlgica, el poema que parla del país on viu, el país on li agradaria fer-se vell si el seu destí fos el de viure lluny de la pàtria: “Si fossin el meu fat les terres estrangeres, / m’agradaria fer-me vell en un país…”, un poema que és la refecció d’un d’antic, de 1903: M’agradaría ferme vell en un pahís, publicat a Llibre dels Poetas (1904), on el país anhelat és el seu, el país on ja vivia.

Rue Souveraine, 99

(Ixelles / Elsene)

L’octubre de 1951 ja estan instal·lats en aquest nou domicili, on escomet la revisió de tota la poesia que havia escrit. En aquest llarg procés, descarta molts poemes publicats i n’hi afegeix molts de nous, i estructura el conjunt a Poesia (Barcelona, 1957), que conté 896 poesies, més de 20.000 versos distribuïts en tretze seccions, entre elles Nabí.

Aquest seu testament poètic és el llibre de poesia més important de la nostra història literària, que es clou amb la secció Absència, formada sobretot per poesies escrites a l’exili: “Mes passes es tornen furtives / com d’un indecís estranger. / Sospiren espectres de dàlies / enmig del foscam ploraner. […] I em criden un llum a la taula / i algun voleiant pensament, / la vella cadira malmesa / i un full de paper malcontent” ( A hora foscant, v. 5-8, 13-16).

A Carner li arriba la jubilació el 1954, però segueix vinculat amb la universitat a través de la direcció de l’Institut d’Études Hispaniques, i del club de la Fondation Universitaire (Rue d’Egmont, 11).

Chaussée de Charleroi, 70

(Saint-Gilles / Sint-Gillis)

S’hi traslladen la segona quinzena d’agost de 1957, potser el 15, quan ell ja havia enfilat la recta final de la culminació de Poesia, apareguda al desembre, però a l’agost i al setembre encara continuava enviant nous poemes a l’editorial i encara introduïa petites esmenes en els altres, ja impresos. A Charleroi hi escriu el primer títol post- Poesia, una plaquette de 21 poemes, Lligam (Brussel·les, 1961), publicada simultàniament en francès, Lien, i més tard, sempre a Brussel·les, en italià, Legame (1963), i en romanès, Legatura (1964), traduccions que formaven part d’una campanya organitzada des de Catalunya per promoure la candidatura del poeta al premi Nobel, una iniciativa que va fracassar.

Avenue Bel-Air, 32

(Uccle / Ukkel)

El municipi se situa al sud de la ciutat. S’hi traslladen el setembre de 1962, pel soroll que, dia i nit, sentien en el domicili anterior a causa de la intensificació del trànsit i a causa de l’increment del lloguer (un preu que ja no es podien permetre de pagar, després de la jubilació d’Émilie, nascuda el maig de 1892, i de les migrades pensions de tots dos). Carner hi prepara els llibres animalístics, Museu zoològic i Bestiari (Barcelona, 1963 i 1964). Des de la cambra, es veia un gran om gegant i un faig magnífic, però sobretot eren molt a prop d’un dels grans parcs de Brussel·les (Bois de la Cambre), un parc enorme per on Carner solia passejar diàriament. A mitjan agost de 1965, a la tarda, mentre passejava, va perdre la memòria i va ser incapaç de tornar a casa. No el van poder localitzar fins la mitjanit del dia següent, esgotat. Ja no es va recuperar mai més d’aquesta crisi de salut. A partir d’aquest moment ja no va poder controlar el seu últim llibre, aparegut vuit mesos després, El tomb de l’any (Barcelona, 1966). D’aleshores ençà va viure amb una memòria feble i una desmemòria cada cop més evident. Una amnèsia que li impedia de fer un treball intel·lectual seguit.

Rue Lincoln, 64

(Uccle / Ukkel)

El març de 1970 es traslladen en aquest darrer domicili, més petit encara, ben a prop de l’anterior, en un carrer que “no passa”, que s’acaba a Bel-Air (una mica com el carrer de la infantesa, el carrer del Doctor Dou, a Barcelona, que, aleshores, era un carreró sense sortida, i “no passava” al carrer d’Elisabets). A Lincoln hi viu molt poc temps. Un mes després d’haver-s’hi instal·lat, emprenen el viatge a Catalunya, en una estada forçada i massa llarga per la salut de Carner, que ja tenia 86 anys i que estava afectat també, feia temps, de bronquitis. D’aquest viatge no es pot inferir que Carner incomplís la promesa de no tornar a Catalunya en vida del dictador, perquè ell, per decisió pròpia, lliure i lúcida, mai no va posar els peus a l’Espanya franquista. Hi arriba el 3 d’abril i retorna a Brussel·les el 20 de maig. I al domicili del carrer Lincoln, que amb prou feines coneixia, a dos quarts d’onze de la nit del dia 4 de juny, el ve a visitar “la mort, aquesta vella fredeluga / que té, una mica, els ulls de nostra mare” ( El present, dins el llibre Les monjoies, 1912).