El malson sagnant de Refn divideix Canes

Enviat Especial A CanesEn el vuitè dia de Canes, esclatà la polèmica. Però no una polèmica estèril com la de Lars von Trier i el nazisme, sinó una d'estimulant, enriquidora i, sobretot, cenyida al cinema. Un dels títols més esperats de la competició, Only God forgives , va dividir radicalment el públic ahir entre els que aplaudien de tot cor (pocs) i els que xiulaven de valent (la majoria). En lloc de repetir la fórmula de Drive , l'èxit sorpresa de Canes de fa dos anys, la nova col·laboració entre Nicolas Winding Refn i Ryan Gosling ha donat lloc a un film molt més fosc, més violent, un malson estilitzat, gairebé abstracte, que beu del cinema de David Lynch i està dedicat a Alejandro Jodorowsky. Les fans de Ryan Gosling ja es poden anar preparant.

La trama d' Only God forgives gira al voltant del Julian (Gosling), promotor de boxa tailandesa i fugitiu de la justícia. Quan el seu germà és assassinat, la seva mare apareix en escena i reclama venjança. El Julian li explica que, abans de morir, el germà havia violat i matat una noia de 16 anys. "Segur que tenia les seves raons", replica ella, una impactant Kristin Scott Thomas en el rol de matriarca criminal i mare castradora. Amb guió original de Winding Refn, el projecte és anterior a Drive . "El vaig escriure durant una fase existencialista, ple de dubtes. Estava furiós i no sabia com canalitzar-ho. Aleshores vaig tenir la idea d'un home que pensa que és Déu i de la relació entre una mare voraç i el seu fill", explicava ahir el director.

L'home amb complex diví és un misteriós policia tailandès, un àngel venjador tan hàbil amb l'espasa o qualsevol objecte afilat com amb els punys. Es tracta d'una variació exòtica de l'antiheroi impassible i sense passat que Gosling interpretava a Drive ; però aquí la història no s'explica des del seu punt de vista, sinó des del del Julian. A través d'una posada en escena onírica, Winding Refn gira la truita d'aquest conte de monstres, i situa la perspectiva de l'espectador en l'epicentre de l'horror, amb un guia, el Julian, més víctima d'un complex edípic que no pas heroi. Gosling l'interpreta amb un posat catatònic, samarreta ajustada i la mirada perduda, melancòlica i definitivament cool que ha fet d'ell el poster boy per excel·lència del cinema d'autor contemporani.

Què ha motivat els xiulets? L'actuació de Gosling, que només té una desena de diàlegs -"el llenguatge del silenci", deia Winding Refn-, pot haver-hi influït. Però les causes més probables són una posada en escena gèlida, l'atmosfera fantasmagòrica i, sobretot, la violència escabrosa del film, tan fascinant com repulsiva. Que Drive ja era violenta? Espereu a veure Only God forgives . En absència de Gosling, que no va acudir a la presentació, el director va sortir en defensa del film i va justificar el seu ideari de sang i fetge: "L'art és un acte violent. No em considero una persona violenta però tinc un fetitxisme per les emocions i les imatges violentes que no puc censurar. No oblidem que el naixement ja ens impel·leix a la violència, és instintiu", va dir. Only God forgives no serà el Drive 2 que bona part del públic esperava ni potser la millor cinta del festival -o de la carrera de Winding Refn-, però aquesta variació conceptual i arty del cinema d'acció de sèrie B té fusta de film de culte instantani.

'Tour de force' de Redford

Si dimarts Michael Douglas reivindicava la seva categoria com a actor a Behind the candelabra , ahir va ser Robert Redford qui va recordar-nos que abans de convertir-se en mite cinematogràfic també havia sigut un bon intèrpret. A All is lost no ha de competir amb ningú per demostrar-ho: Redford és l'únic actor d'aquest survival marítim en què un navegant solitari pateix un accident en alta mar i ha d'enfrontar-se amb els perills d'un oceà implacable. Sense diàlegs, el film és l'odissea desesperada d'un home que lluita per escapar de la mort. Però allà on propostes com Nàufrag i La vida de Pi aprofiten l'ocasió per penetrar en la psicologia dels personatges, J.C. Chandor opta per quedar-se a la superfície i seguir fil per randa el manual de supervivència. El missatge? No deixis de lluitar mai, fins i tot quan tot sembli perdut. Apropiat per als temps que corren. "Crec en el valor del silenci, en la vida i en el cinema -va comentar Redford-. Com a actor, t'obliga a habitar el personatge i a confiar plenament en el director".

Més desapercebut va passar ahir per la competició Grisgris , de Mahamat-Saleh Haroun, retrat d'un discapacitat del Txad que esquiva el sentimentalisme dels relats de superació i deixa per al record una memorable i catàrtica escena final de linxament col·lectiu femení.