El nou 'Matrix' s'enriu de Hollywood i les seqüeles
Lana Wachowski reinventa la saga com una sàtira autoconscient sobre l'obsessió del cinema actual per la repetició
'Matrix Resurrections'
(3,5 estrelles)
Costa d'imaginar que algun espectador vagi a veure Matrix Resurrections sense conèixer almenys la primera entrega de la saga creada per Lana i Lilly Wachowski, però, si es dona el cas, pobre d'ell, perquè no hi entendrà un borrall. La nova entrega de la franquícia és gairebé un palimpsest del Matrix original que es dedica, amb entusiasme, a revisar les imatges, les escenes, els personatges i els motius argumentals de la pel·lícula que va revolucionar el cinema de ciència-ficció el 1999. Paradoxalment, no és una mera còpia d'aquella pel·lícula, sinó el blockbuster més original i atrevit dels últims anys... Almenys durant la primera hora del film; després, les inèrcies del gènere marquen el rumb.
Matrix Resurrections, que arriba aquest dimecres als cinemes –18 anys després de l'entrega anterior–, és una seqüela que en teoria no hauria d'existir. Lilly Wachowski va afirmar el 2015 que la idea d'una quarta Matrix li semblava “particularment repulsiva en aquesta època”, referint-se a l'obsessió dels estudis per refregir qualsevol concepte d'èxit en la inacabable llista de seqüeles, reboots, remakes o continuacions que constitueix l'oferta actual de Hollywood. Tot i no estar involucrada en la seqüela, que dirigeix Lana en solitari, Lilly Wachowski ha beneït el projecte i no sembla que ho faci per compromís, sinó perquè la pel·lícula és un dels comentaris més àcids que ha produït Hollywood contra si mateix, una crítica despietada de la seqüelitis aguda de la indústria audiovisual.
L'encert de Wachowski –i dels guionistes David Mitchell i Aleksandar Hemon– és que introdueix la sàtira en la mateixa forma de la història, que segueix el fil argumental del primer Matrix fins al punt de calcar les primeres escenes de la pel·lícula, però no amb el propòsit de copiar sinó de fer un comentari sobre la còpia. “Per què fer servir codi vell per crear una cosa nova?”, s'estranya un personatge, verbalitzant així el discurs de la pel·lícula. Es criticarà Matrix Resurrections per ser excessivament autoconscient, i efectivament ho és: no és una seqüela creada per estirar una història o expandir un univers, com sí que ho eren Matrix Reloaded i Matrix Revolutions, sinó per qüestionar la posició passiva dels espectadors davant el reciclatge cultural infinit proposat per Hollywood.
Keanu Reeves, retrobat
Al nou Matrix retrobem un Keanu Reeves aliè a mons virtuals i treballant en una empresa tecnològica, però ja no és un programador qualsevol sinó el dissenyador estrella d'una famosa trilogia de videojocs anomenada Matrix que va revolucionar el sector vint anys enrere. Thomas Anderson (Reeves) prepara des de fa temps un nou i ambiciós joc, però la companyia de videojocs pertany a una gran empresa d'entreteniment que pressiona perquè abandoni el projecte i treballi en una quarta part de Matrix. L'empresa, per cert, es diu Warner Bros, com l'estudi que estrena Matrix Resurrections. En paral·lel, una nova generació de soldats de Zion –amb alguna cara envellida però familiar– miren de localitzar el seu messies i despertar Neo del somni virtual amb una píndola vermella. ¿Però són personatges reals o programes d'un mòdul de videojoc creat per Anderson? ¿És ell el Neu que coneixen els espectadors, amb la memòria esborrada i connectat a Matrix, o un dissenyador de videojocs amb problemes per diferenciar la realitat de les ficcions que ell mateix ha creat? ¿És Matrix Resurrections una nova entrega de la saga o una refutació de les pel·lícules anteriors?
Al final, les preguntes que es fa la pel·lícula són més interessants que les respostes que ofereix, i després d'una seqüència particularment reeixida amb el White rabbit de Jefferson Airplane com a leitmotiv, la pel·lícula perd la frescor i s'estanca en les rutines habituals del blockbuster d'acció sense crear imatges realment memorables i repetint amb menys gràcia el recurs de calcar escenes icòniques. El més interessant d'aquest últim tram és el protagonisme que va agafant el personatge d'una Carrie-Anne Moss encara convincent com a Trinity i en possessió d'aquella química especial amb Reeves, que, d'acord amb els temps que corren, accepta el canvi d'estatus amb un elegant "Ara em toca a mi creure en ella".
