Franquisme i lluita obrera
Cultura  /  Memòria Històrica 05/12/2022

Xavier Domènech: “El franquisme va ser extremadament útil a l’empresariat”

Historiador, autor de 'Lucha de clases, franquismo y democracia. Obreros y empresarios (1939-1979)'

5 min
Xavier Domenech

BarcelonaXavier Domènech Sampere (Sabadell, 1974) està plenament dedicat a l'activitat acadèmica. Historiador i activista, va ser líder dels comuns i diputat al Congrés, i el 2018 va tornar a fer de professor a la UAB. Lucha de clases, franquismo y democracia. Obreros y empresarios (1939-1979 (Akal) és el resultat d’una feina de vint anys. "No és un llibre sobre els de baix sinó des dels de baix", diu. El protagonista és la classe treballadora que va combatre la dictadura. 

¿Com s’explica la supervivència del moviment obrer sota quatre dècades de dictadura i repressió? 

— El franquisme és una de les dictadures més repressives del segle XX europeu, cosa que a vegades s’ha tendit a minoritzar davant el feixisme italià o el nazisme. És evident que quan es parla de la Xoà és una altra dimensió. Tanmateix, si s’analitzen els règims repressius en períodes de pau, per cada persona que va estar en un camp de concentració nazi, a Espanya n’hi va haver 30. Per cada persona afusellada a la Itàlia feixista, a Espanya n’hi va haver mil. Ni a Itàlia ni a l’Alemanya nazi es van implementar mecanismes repressius com la Causa General. La repressió franquista va ser duríssima i no només va voler acabar amb la polaritat política sinó també fundar una nova societat feixista. Malgrat tot, enlloc hi ha una conflictivitat tan continuada com a Espanya. El 1976 Espanya era l’estat amb més conflictivitat de tot Europa. Els primers anys era la pervivència d’una cultura de classe malgrat la repressió, però després es va transformar en nou moviment obrer que té un passat urbà però també camperol. 

S’ha parlat molt de les migracions econòmiques però potser no tant de les que van ser conseqüència de la repressió. 

— Tenim una imatge molt economicista. La migració es va produir en gran part perquè no hi havia expectatives de canvi. Amb la dictadura, no hi havia possibilitat d’una reforma agrària. A més, el règim va depurar les comunitats, assenyalava els desafectes al règim, estigmatitzava i marginava, i això va fer que molta gent marxés a les ciutats buscant l’anonimat. Tota aquesta migració inicial va marcar molt clarament la formació dels primers grans barris i explica que sigui allà on es produís en part l’eclosió de l’antifranquisme. És una d’aquelles ironies de la història. El franquisme va intentar depurar elements desafectes i el que fa va ser portar aquests pobladors als principals centres de conflictivitat i desenvolupament econòmic.  

La nova realitat que anhelava Franco, doncs, no es va acabar produint?

— En termes de classes populars pràcticament no. Fins i tot en zones com Navarra, un dels únics llocs on la insurrecció del 18 de juliol de 1936 va tenir base popular –es van arribar a aixecar 35.000 requetès–, quan van arribar els anys 70, les places es van omplir de gent que protestava contra el règim. Hi va haver una transformació en termes de cultura de classe que va erosionar el projecte del règim. 

¿Però això va lligat al desenvolupament i creixement econòmic, oi?

— En alguns casos sí. Però als anys 60 les protestes tenien èxit perquè es va demostrar que podien millorar les condicions de vida individuals i col·lectives. Hi havia la creença compartida àmpliament per sectors populars que era l'única manera d'aconseguir millores. Als informes policials es pot llegir com hi havia preocupació per les fàbriques que feien vaga però també per les del costat. És un fenomen que es va estendre i la seva potència va ser enorme.  

¿I què va passar quan el règim ja no pot controlar aquestes protestes?

— Hi ha un editorial fantàstic de la patronal del metall de gener del 1976. Es titula: "Hoy no es ayer". I diu: "Hem tingut el millor règim possible d’Europa, hem estat l’enveja de molts empresaris estrangers. Però ara no és útil". El franquisme va ser extremadament útil a l’empresariat. Va prometre molt, era una utopia empresarial. Entre les promeses hi havia disciplinar la classe obrera, però tot va saltar pels aires a partir del 1975. El 1976, per primera vegada a la història, els salaris suposaven el 66,7% de la renda nacional, i aquest èxit es va mantenir fins al 1985. Després va baixar. El 2017 eren del 47%, la retallada és espectacular. El règim ja no servia, doncs, al franquisme.  

Però durant molts anys els empresaris en van treure un gran benefici 

— Sí, als anys 40 es parla d’autarquia, no hi va haver creixement però sí un augment de beneficis espectacular, perquè els salaris van baixar molt i hi va haver un augment brutal de l’explotació laboral. Els beneficis van ser tan alts que Espanya, que era un país pobre, era el que tenia el sistema bancari amb el marge de beneficis més gran d’Europa. En aquell moment, el sistema bancari va passar a tenir una presència enorme en les decisions de l’Estat.

I què van fer els empresaris quan el règim ja no els era útil?

—  El 1976 hi va haver assemblees a tot Espanya, es van reunir milers d’empresaris per discutir què calia fer. Hi havia molta ansietat, pel seu desprestigi, se’ls associava amb el franquisme, per la pèrdua de beneficis i per la conflictivitat laboral. Aquesta reacció va acabar culminant amb la creació de la Confederación Española de Organizaciones Empresariales (CEOE) el 1977. És una patronal que pràcticament no té parangó a Europa. Una eina que en part neix del mateix sindicat vertical. Els recursos acumulats durant el franquisme els van permetre interactuar amb el canvi polític. Van aconseguir, per exemple, paralitzar que en cas d'acomiadament improcedent el treballador pogués decidir cobrar la indemnització o tornar a la feina. 

La mort del franquisme arriba per les mobilitzacions al carrer però quan parlem de configurar el nou model polític, durant la Transició, qui té més pes?

— El dictador mor al llit, però la dictadura no. L’acció popular va impossibilitar que tingués continuïtat. Però la reacció empresarial posterior va aconseguir limitar en el terreny social el procés democratitzador i impedir en primer terme que s’implantessin mesures de cogestió a l’empresa, la possibilitat que els comitès d’empresa tinguessin cert control sobre la seva marxa. Luis Olarra, exdirigent de la patronal franquista i després de la CEOE, fins i tot va amenaçar amb un cop d’estat si això s’aprovava. En aquest sentit, el 1979 hi va haver una explosió de conflictes que van posar l’estat espanyol al capdavant de la conflictivitat de tota l'OCDE en un context clar de lluita de classes. Alhora, a més llarg termini, les patronals van iniciar el camí per recuperar el prestigi empresarial i una nova forma d’entendre l’economia i les relacions laborals. És l’inici del projecte d’hegemonia neoliberal. En el procés de desaparició de la dictadura, qui té més pes són els moviments populars. La victòria empresarial és que, en part, la democràcia s’acabi a la porta de la fàbrica.

stats