Adeu a D.A. Pennebaker, l'home que va revolucionar el cinema càmera en mà

BarcelonaD.A. Pennebaker, que va morir el passat dijous als 94 anys, va revolucionar el gènere del documental. Conegut sobretot per seguir càmera en mà (i gairebé com si fos invisible) algunes de les grans estrelles de la música, des de Bob Dylan fins a Jimi Hendrix, passant per Chuck Berry, John Lennon o David Bowie, Pennebaker va tocar molts més temes com la política, la indústria energètica o la pastisseria francesa. Va ser pioner en fer servir una càmera a l’espatlla que sincronitzava so i imatge. La qüestió era poder-se moure ràpidament i captar tot el que estava passant. El cineasta va assegurar en més d’una ocasió que es guiava per l’instint. Per poder fer un bon documental, segons Pennebaker, era necessària una bona tècnica, capacitat i paciència per observar, i una mica de sort.

Pennebaker va ser força afortunat. Un dels seus films més coneguts és 'Dont look back' (1967), on segueix un jove Bob Dylan en la gira que va fer pels Estats Units el 1965. A part de poder escoltar algunes de les cançons més emblemàtiques de Dylan, veure el film és com compartir amb el músic part de les seves llargues jornades: se’l veu envoltat de fans, discutint “filosòficament” amb els periodistes o en els seus encontres amb Joan Baez. Però aquest és tan sols un dels molts films d’un dels alumnes més avantatjats del cinema 'verité'. Abans de compartir una certa intimitat amb Bob Dylan, va ser un dels càmeres que van endinsar-se en els passadissos de la política seguint durant cinc dies la campanya de John F. Kennedy per proclamar-se candidat del partit demòcrata a la presidència dels Estats Units. El resultat va ser 'Primary' (Robert Drew, 1960). Pennebaker tornaria a empaitar un altre polítics anys més tard: a 'The war room' (1993) va gravar i escoltar els estrategs de Bill Clinton entre bastidors.

Després de Dylan van venir més músics. Un dels seus altres films més cèlebres va ser 'Monterey Pop' (1968), on va capturar alguns dels millors moments d’un festival per on el 1967 van passar Who, Janis Joplin o Jimi Hendrix. Pennebaker va tornar a filmar més música: 'Ziggy Stardust and the spiders from Mars' (1973) immortalitza l’actuació final de David Bowie al concert que va fer al Hammersmith Odeon de Londres. No seria l'última infiltració del cineasta a la vida dels músics: '101' (1989) és una pel·lícula sobre Depeche Mode. Després van venir 'Branford Marsalis: The music tells you' (1992), un retrat del saxofonista i compositor nord-americà, i 'Down from the mountain' (2000), centrat en la música country.

Però el cineasta tenia molts més registres. 'Kings of pastry' (2010) és una pel·lícula sobre un premi de pastisseria entre l’elit de la cuina francesa i 'Unlocking the cage' (2016) s’endinsa en els drets dels animals. El 2010 el festival de música barceloní In-Edit va retre homenatge a Pennebaker i a la seva dona i companya darrere la càmera, Chris Hegedus. El 2012 el cineasta va rebre un Oscar honorífic per tota la seva carrera. Pennebaker sempre va creure en el poder dels documentals perquè opinava que les idees eren armes poderoses i el cinema era potser una de les millors eines per expressar-les. A diferència d’altres pel·lícules, es podien moure més ràpidament i podien escapar del control de la gran indústria.